Quines coses… els dos discos que vaig comprar dijous passat a l’FNAC han donat joc per a sengles comentaris en aquest Bloc. El d’abans d’ahir referent al darrer -i, ai las, decebedor- doble disc en directe dels meus estimats Rolling Stones i el que enceto ara, de signe diametralment oposat, a propòsit d’“Elegia”, el darrer disc del meu no menys estimat Paolo Conte. (n’hi ha més)
Nascut el 1937 a Asti (Piemont), a mig camí entre Torí i Alessandria -ciutat, aquesta darrera, on, per cert, el 1933 va nàixer un altre personatge d’alt nivell: Umberto Eco- la discografia de Paolo Conte és, des dels seus inicis a meitat dels setanta fins ara mateix, un exemple d’obra creixent en qualitat i interès. En veterania i saviesa. En sensibilitat i talent. En senzillesa i profunditat .
Conte -com Jackson Browne, un altre músic que també estimo i del que algun dia parlaré aquí-, va començar escrivint cançons per a tercers (Celentano, Patti Pravo, Rita Pavone, Dalida, Astrud Gilberto, Johnny Haliday…) fins que un bon dia es va decidir a cantar-les ell mateix amb la seva veu rogallosa, profunda i expressiva. Des d’aquell primer “Paolo Conte” (RCA, 1974) fins a aquesta ‘”Elegia” (Atlantic Warner Music, 2004) que ens acaba d’arribar hi ha una vintena de discos plens fins dalt de magnífiques cançons.
En el CD recopilatori de les cançons de la meva vida -un CD que, de moment, en són nou ben atapeïts i cinc o sis més en espera d’enregistrament casolà- hi ha lloc per a unes quantes obres d’aquest advocat italià enamorat del jazz que jura i perjura que no fa poesia (tot i que la seva música destil·la un sentiment poètic que t’arriba de manera molt directa). Cançons inoblidables que porto adherides, a tall de banda sonora, a moments especials de la meva vida com, per exemple, “Gli impermeabili”, “Max”, “Gelato al limon”, “Happy feet”, “Sotto le stelle del jazz” o la bellísima “Elegia”, el tema que dóna nom al seu darrer disc i que aquests dies estic escoltant amb la màxima fruïció.
I com que sembla que les casualitats van encadenant-se, acabaré anunciant que la gent de Lumen acaba d’editar un llibre dedicat al nostre home: “Paolo Conte. La reconstrucción de Mocambo y otras canciones”, de Joan Riambau. No cal dir que el recomano a ulls clucs.
“Avevo una passione per la musica / di ruggine / nerastra tinta a caldo di caligine / metropoli / le tentazioni andavano e venivano / cosa farò di me?” (Elegia, Paolo Conte)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!