Ja fa una pila d’anys que vaig adonar-me que l’abnegat i meritori món de l’ensenyament té una tirada irresistible cap a la creació d’eufemismes, eslògans, consignes i frases fetes que a força de repetir-se-les els uns als altres i els altres als uns fàcilment acaben adoptant categoria de llei. (n’hi ha més)
Ja fa una pila d’anys (per situar-nos podríem dir que encara estava calenta la pelleringa del dictador sota la llosa del Valle de los Caídos) l’A. i jo vàrem començar a visitar escoles per informar-nos bé abans de decidir on matricularíem el nostre primer plançó. Era, per continuar situant-nos, per l’època que als progres ens venien allò de l’escola “catalana i activa” (generalment així: entre cometes) i nosaltres -vés, si no- compràvem ben convençuts, és clar.
A força de sentir la mateixa cantarella, però, en una de les visites informatives se’m va ocórrer de comentar què allò d’“escola catalana” ho entenia perfectament però que, en canvi, el concepte “escola activa” se m’escapava. Més exactament el que se m’escapava (malgrat tot ja érem a la meitat dels setanta, no als anys cinquanta, no ho oblidem) era imaginar com dimonis seria aquella “escola passiva” que s’intuïa darrere de l’eslògan ja que si hi havia dos conceptes que, per naturalesa, em semblaven difícils de casar eren precisament educació i passivitat.
Com que la cara de la pobra directora que va entomar el meu comentari va mudar ràpidament de color vaig veure de seguida que havíem topat amb un eufemisme -és a dir, amb un d’aquells conceptes que a força de repetir-los s’accepten de manera generalitzada sense que ningú s’hagi parat un instant a mirar de definir-ne els límits i els significats- i vaig optar per canviar de conversa i interessar-me per un altre concepte estelar: el “projecte educatiu del centre”. Així va ser com l’A. i jo -i de retruc el plançó- ens vàrem estrenar en aquest benemèrit planeta de la pedagogia (i que consti que, vistos els resultats, no ens en queixem pas, eh?).
Continuant amb la crònica retrospectiva diré que encara no érem a l’època d’una altra etiqueta conceptual que no gaire temps després va començar a fer furor: les “aules informàtiques”. No ens vàrem poder escapar, en canvi, d’una altra perla: l’“escola de pares”. De més cap aquí recordo també un parell d’incorporacions notables a la llista de frases emblemàtiques: les “escoles privades amb vocació de públiques” (tota aquella moguda del CEPEPC que algun dia algú haurà d’avaluar fredament i sense manies) i la denominació “treballadors de l’ensenyament” sorgida en el moment que algun castís va començar a fer córrer la brama que mots com “mestres”, “educadors” o “ensenyants” no acabaven de fer patxoca. Que carquejaven i convergien, vaja.
El temps ha anat passant, els nostres plançons -aquell i un altre que va arribar un parell d’anys després- ja campen pel seu compte i tant l’A. com jo estem lluuuuny -per llei de vida, que diuen- de les darreres tendències de la moda fraseològica de l’ensenyament. Tanmateix no ens cal mantenir gaires contactes amb el ram per saber que aquesta flaca continua ben viva en la parròquia dels professionals de la docència. Per això, quan divendres passat vaig veure que Salvador Cardús parlava al diari Avui del bonic i entranyable eslògan “Aprendre a aprendre” i deia coses com:
“La consigna d’aprendre a aprendre, per altra banda, és d’aquelles fàcils de seguir. Aprendre a aprendre estalvia la molèstia d’haver de saber res, no només a qui ha d’aprendre, sinó també a qui ha d’ensenyar. Es tracta, simplement, de desenvolupar unes capacitats cognitives idònies per adaptar-se superficialment a processos simples que són permanentment canviants. A més, es pot abandonar definitivament la duresa d’haver d’exercitar la memòria, d’entrenar la força de voluntat o d’educar el caràcter, que crearien enormes resistències i podrien posar en perill tot el sistema. (…) Arrisqueu-vos a dir que els continguts conceptuals, els coneixements i la memòria són importants en l’ensenyament, doncs, i us caurà a sobre l’anatema. No, no: l’important són els procediments i les actituds, els valors i les normes. És a dir, aprendre a aprendre i no pas saber res.” (text íntegre aquí)
Quan vaig llegir aquest article, dic, em varen venir al cap tot aquest reguitzell de records que acabo d’ejacular. Uns records potser un xic impertinents, però reals. Ben reals…
I, per cert, algú ha entès què dimonis vol dir això que està tant de moda (no parlo de l’ensenyament ara) de la “reenginyeria de processos”?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!