… i molt aviat 40 anys d'”All you need is love”.

Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho: és molt savi, el senyor iPod. Coneix perfectament els meus gustos i les meves cabòries, el punyetero. I una bona prova me la va donar ahir pel matí, durant el meu quart d’hora diari de bicicleta estàtica i de música que ell em tria aleatòriament entre les més de 6.300 cançons que ara mateix té a la seva panxona.

La sessió va començar amb “These are the days”, del segon disc de Jamie Cullum, va continuar amb la versió de “Tower of song” cantada a mitges per Leonard Cohen i Bono en el disc “I’m your man”, va continuar amb “She’s a rainbow”, dels Stones, i va acabar amb “For no one”, del disc “Revolver” dels Beatles.

Aquest curiós agermanament fet per pur atzar de dues cançons -les dues darreres- de meitat de la dècada dels 60 fet pel senyor iPod em va portar a la memòria el primer programa fet en cadena per Mundovisión i del qual em sembla que ja he parlat alguna vegada en aquestes mateixes Totxanes.

Quan vaig baixar de la bicicleta estàtica -i abans de ficar-me sota la dutxa- me’n vaig anar pitant a consultar els meus arxius ja que tenia una intuïció… que, efectivament, es va confirmar: després que el passat dia 1 es complissin quaranta anys de la publicació a la Gran Bretanya del disc “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” el proper dia 15 es compliran quaranta anys també d’aquell programa de televisió tan especial… i de la gravació d'”All you need is love” dels Beatles.

Va ser un programa fet en cadena per diverses televisions europees i americanes en el que cada país ensenyava el bo i millor que tenia. Els espanyols, sempre en la seva línia, varen oferir unes impagables escenes de pesca a la badia d’Algesires amb la silueta del “Peñón” de Gibraltar com a teló de fons omnipresent.

La televisió anglesa, en canvi, va oferir la gravació en directe d'”All you need is love”, dels Beatles i entre el públic es pot veure clarament Mick Jagger i d’una manera una mica més fugaç Marianne Faithfull, Brian Jones i Keith Richards.

Aquest detall era molt significatiu aleshores ja que determinada premsa s’entestava a enfrontar els Beatles i els Stones quan en el fons els dos grups eren la mar de col·legues. Tant, que la “devolució de la visita” no es va fer esperar gaire. Poques setmanes després John Lennon i Paul McCartney feien els cors en la gravació de “We love you”, un tema brutal -tot i que sembla que només ens agrada al Tardà i a mi- que mai va formar part de cap àlbum oficial dels Stones (només el trobareu en recopilacions de “singles”) i que aquí va aparèixer com a cara A d’un disc senzill, amb la fluixa “Dandelion” a l’altra banda.

Hi ha també imatges al You Tube, de “We love you”, però crec que són molt dolentes. M’hauria agradat reproduir-ne la música però des de fa una temporada el Go Ear fa figa i no m’he entretingut a buscar si hi ha altres alternatives (*).

Una estona després de comprovar la data de l’aniversari, ja net i polit i abans d’anar-me’n cap a la feina he arrodonit la sessió amb la magnífica versió de “Gimme Shelter” que acaba de treure Patti Smith en el seu disc “Twelve”. El dia començava de manera òptima.

I puc assegurar, ara que miro cap enrere, que ha continuat en la mateixa línia. Un exemple? Doncs que he pogut trobar a la Biblioteca de Catalunya les cartes que la Maria Castanyer va enviar a Josep Carner entre 1959 i 1962 -“Oncle Carner”, li deia- i que complementen el lot que el diumenge (vegeu aquí) em va passar en Francesc, el germà de la Maria. Un altre exemple? El Premi d’Honor -merescudíssim- a Baltasar Porcel.

I dues tres de coses més que, si vénen a tomb, ja aniré explicant.

Així tots, els dies, tu.

_____________________________________________________________

(*) Si algú coneix alguna alternativa al Go Ear que no faci figa i m’ho vol dir a l’adreça << jotajotai@mesvilaweb.cat  >> li ho agrairé infinitament.

Afegeix un comentari