Un altre diumenge magnífic i carnerià.

Poques setmanes després de la nostra anterior visita (vegeu aquí i també aquí) ahir l’A. i jo vàrem tornar a veure el nostre amic Francesc Castanyer. Com que m’ocuparia uns quants apunts seguits no entraré en els detalls que comporta el privilegi de poder tractar amb una persona de la seva delicadesa, experiència i bonhomia. I de la seva memòria, sorprenent i valuosíssima en un home de noranta-un anys que ha viscut tantes experiències interessants i que encara es manté plenament actiu i amb ganes de ser útil als seus companys de residència i als molts amics que té escampats pel món.

Val a dir que entre la nostra primera visita i la d’ahir l’amic Castanyer ha treballat de valent ja que em tenia preparades les cartes inèdites de Josep Carner -cinc en total- a la Maria Castanyer, la seva germana, arran de ser la guanyadora de la Flor Natural en els Jocs Florals de l’exili celebrats a París el 1959. També em guardava un exemplar de la novel·la autobiogràfica de la Maria perquè la llegeixi i li digui el meu parer com a comentarista de llibres.

Però el moment més emotiu del dia va ser quan ens va explicar que finalment s’ha decidit a obrir una caixa plena de carpetes, llibretes, cartes, fotografies i altres documents que va heretar de la seva germana, morta a Blanes el 2003 als noranta anys, i que fins ara no s’havia atrevit a escorcollar. Cosa que li ha permès conèixer detalls íntims de la vida de la Maria que ja eren a la novel·la però que la família considerava meres expansions de la seva imaginació.

Pel que fa a les cartes de Carner demà mateix em confabularé amb un company entès en la matèria -i amb el qual m’uneix un bon flux d’amistat- per si fos possible trobar en el fons documental sobre el poeta que hi ha a la Biblioteca de Catalunya les cartes de la Maria Castanyer que completarien aquesta correspondència que s’inicia el desembre de 1958 i es clou l’agost de 1960. Una correspondència que depassa els límits del protocolari i sobre els detalls textuals de la qual m’he compromès amb en Francesc a mantenir de moment un discret silenci.

Ara mateix, mentre escric aquest apunt, tinc esperant-me damunt la taula el llibre “Vocació de viure”, editat a Blanes el 1993 i escrit per la Maria Castanyer l’any anterior. És a dir, quan tenia setanta-nou anys.

Pel que he pogut veure és un text autobiogràfic (amb els noms de les persones canviats i prou), sense cap concessió ni a la galeria ni a l’autocompassió i escrit en primera persona per una narradora que pel que porto llegit em sembla força competent des del punt de vista de la tècnica literària.

En propers apunts aniré parlant-ne. Promès.

(Déu meu… quan penso que tot això es va desencadenar per casualitat en la trobada de palindromistes d’Olot ja que la nostra primera visita a l’amic Castanyer va ser per ensenyar-li la col·lecció de bitllets capicues de tramvia i autobús que va començar el meu avi i que jo vaig continuar. Què lluny estava d’imaginar-me aleshores -fa tot just un mes- que, entremig, se’ns colaria el record de Josep Carner i, pel que he vist de la correspondència de la Maria Castanyer que ara tot just comença a ordenar el seu germà, de Blai Bonet, Aurora Bertrana, Tomàs Roig i Llop, Maria Antònia Salvà, Josep Maria López-Picó, Joan Triadú i un llarguíssim etcètera…)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *