“Retrat d’un assassí d’ocells”: una plaent relectura.

De vegades -massa poques, ai las- t’encarreguen feines tan plaents que, més que cobrar, pagaries per fer-les.

Per exemple l’encàrrec que em va fer l’estimat amic i mestre Àlex Broch per al Diccionari de Literatura Catalana que des de fa un temps està coordinant i que l’any vinent editarà Enciclopèdia Catalana. Un encàrrec que m’ha portat a rellegir "Retrat d’un assassí d’ocells", la primera novel·la per a adults d’Emili Teixidor (vegeu aquí) editada per Proa el 1988 (*).

Recordo que vaig llegir amb plaer la novel·la així que va sortir i que l’any 2000 en vaig fer una fugaç relectura prèvia a la crítica que vaig fer a l’Avui d’"El llibre de les mosques", la novel·la amb la que Teixidor havia guanyat el premi Sant Jordi i que, al meu parer, no té el nivell del "Retrat…" ni de la posterior i esplèndida "Pa negre".  (n’hi ha més)

"Retrat d’un assassí d’ocells" és una novel·la potent a la qual em sembla que el pas del temps ha contribuït a fer-la més bella, més perfecta. Amb un argument ple de força desplegat per mitjà d’una estructura narrativa basada en la fragmentació -que és com, a fi de comptes, funciona la memòria-  el protagonista i narrador evoca la seva infantesa en el poble mentre va descabdellant un fil d’intriga propiciat, per una banda, per uns fets luctuosos dels quals va ser testimoni i, per l’altra, pel record de venjances i d’amors prohibits mig esvaïts per les boires de la llegenda.

La novel·la ens descriu en clau mítica el microcosmos d’una col·lectivitat petita -un poble innominat proper a Vic- castigada pels estralls d’una guerra que es mantenen ben presents durant la postguerra. L’època de la pau pels vencedors i del silenci pels vençuts.

El símbol dual de l’ocell -imatge de llibertat quan vola pel cel i d’immobilitat quan està tancat en una gàbia- és la representació perfecta d’una societat en l’interior de la qual es va covant l’ou de la serp, el feixista caragirat contra la seva gent que uns anys després Teixidor elevarà a la categoria gairebé de mite amb l’estremidora "Pa negre".

L’encàrrec d’escriure una entrada del proper Diccionari de Literatura Catalana sobre aquesta novel·la -una entrada condensada en només 2.100 espais- m’ha portat a fer una lectura atenta de "Retrat d’un assassí d’ocells" per poder copsar les seves essències més profundes i traslladar-les al meu resum. M’hi vaig estar tot el dissabte i part del diumenge i, modestament, crec que me n’he sortit força bé.

No té gaire mèrit, però. La bona literatura ja ho té això: ens hi endinsem sense posar-hi condicions, ens deixem arrossegar i el temps passa sense adonar-nos. I sense que ens sàpiga greu perquè de l’experiència en sortim més enriquits que quan hi vàrem entrar.

Crisi a la literatura catalana? Amb escriptors de la vàlua d’Emili Teixidor -que, a més a més, no és cas únic- que en vinguin moltes, de crisis…

————————————————————————————–

(*) L’edició que jo tinc pertany a aquella època en la qual els llibres de Proa els editaven amb aquella coberta dura enquadernada en tela de color taronja que tanta patxoca fan quan en veus tots els lloms junts a la lleixa de la biblioteca. Em consta, però, que el llibre ha tingut reedicions posteriors. La més recent, sense anar més lluny, crec que és de l’any passat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *