Totxanes, totxos i maons

Dijous de la setmana que avui acaba. Quedem a un quart de tres a Rambla-Portaferrissa. Jo vinc de la feina i ella de fer unes quantes gestions i un tip de caminar. Volem anar a la sastreria Modelo per dos motius: per veure si els queda alguna jaqueta d’estiu per a mi i per acomiadar-nos de la botiga ja que aquest mateix dissabte tanca definitivament les portes (vegeu aquí).

Com era d’esperar, de talles grans només els quedaven unes poques peces no gaire atractives. Pel que fa al comiat la cerimònia té un cert sentiment de pèrdua però mentiria si digués que Modelo és un establiment lligat a la meva vida perquè no és així.

De fet, tant amb el meu germà com amb mi, en el ritual de vestir-nos per a la Primera Comunió els pares varen ser fidels a can Casarramona –"Un traje Casarramona / de Primera Comunión / es para todos los niños / su más grande ilusión. / Allí lo compraré / pues muy bueno yo seré…", deia la cançó que escoltàvem per la ràdio- i no a Pantaleoni Hermanos -que era el nom que, si no m’erro, per aquella època tenia can Modelo- que era més de roba per vestir de cada dia que de mudar-se per a una cerimònia.  (n’hi ha més)

En sortir he fet un parell de fotografies de la façana per si acabava escrivint alguna cosa aquí (que ja es veu que sí) i de seguida hem anat a dinar a la pizzeria que hi ha justament enfront.

Mentre dinem m’explica que, per fer temps, ha entrat a l’església de Santa Anna. Una cosa que de petita feia sovint, quan anava a veure l’avi i els tiets que no vivien gaire lluny, però que de gran ja havia abandonat.

"A la paret de la meva habitació hi havia un quadre amb la imatge d’una senyora gran i d’una nena -santa Anna i la verge Maria- i recordo que em feia molta ràbia perquè la que es deia com jo no era la nena sinó la senyora, que resultava ser la mare", em diu. I jo encara recordo l’estampa a la que fa referència perquè em sembla haver-la vist alguna vegada a casa de la meva sogra.

"I avui, a l’església, he trobat una altra imatge presidint l’altar principal amb la mateixa senyora més vella darrere de la Mare de Déu i contemplant el Nen Jesús. L’àvia bavejant davant del nét, vaja."

I tot seguit la cloenda (amb sospir de resignació inclòs): "Ja veus: no vaig poder ser la nena perquè resulta que la meva patrona era la mare i sembla que ara això de fer d’àvia tampoc no em toca."

"Sembla", li dic, mentre una parella de turistes grassos com vaques s’asseu a un banc per a tres persones i, tot i això, el greixum encara els vessa per les vores.  Després demanem tiramisú de postres per a mi i un descafeïnat màquina per a ella.

En sortir cap a la moto ens trobem l’amic R., coblocaire estimat, i comentem els llençols que d’un temps ençà perdem a cada bugada els barcelonins. La sastreria Modelo i l’estamperia del Pi, els més recents.

(Una estona més tard, aturat en un semàfor, em sorprenc a mi mateix entonant "Jo m’he fet gran", una v(b)ella cançó d’Enric Barbat. Especialment aquella estrofa que diu: "Món que mai podrem comprendre / els nostàlgics permanents / els homes que vivim sempre / la fugida del bon temps." Potser no és exactament això, però vaja…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!