L'Hereu Riera

M’ha arribat al correu aquesta carta, amb prec de fer-la circular, i així ho faig. Només una prèvia: tots els carallots i pesats que pretenen fer-nos creure que no ha lugar a cap secessió, en aquesta reconsagrada Unitat espanyola tan metafísicament monolítica i irreversible, ens haurien d’explicar per què en el seu moment (1808-1814: l’anomenada pels espanyols Guerra de la Independència Espanyola, atenció a la dada!) es van treure de sobre les forces d’ocupació napoleòniques, tenint en compte que si no ho haguessin fet ara serien un bonic departament (o région) de la gran França, i tots els castellans serien naturalment bilingües, es regirien per les lleis franceses, de rang superior, formarien part d’una cultura encara més superior i podrien participar en totes les competicions internacionals (entre elles les esportives) a major glòria de França i la seva grandeur…

Aquesta és la missiva:

La trampa del referèndum 

«Després de l’èxit sonat de la convocatòria de la manifestació a favor de la independència de Catalunya de l’11 de setembre de 2012, se senten nombroses veus a favor de la convocatòria d’un referèndum per decidir democràticament el destí de Catalunya. I em pregunto: per què cal un referèndum?
»Des de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya sempre hem defensat que, malgrat la visió de la història del nostre país que espanyols i francesos ens han volgut imposar, Catalunya –la part que pertany a l’estat espanyol- no és Espanya, ÉS D’ESPANYA, fruit d’una conquesta militar. No va ser una adhesió o una unió voluntària de la qual ara ens en penedim.

[continua…

»Un país ocupat com ho van ser, posem per cas França, Bèlgica, Holanda, Noruega 0 Polònia des de 1939-1940 com a conseqüència de la invasió per part dels exèrcits alemanys. Després de la derrota dels nazis, l’any 1945, tots aquests estats van recuperar automàticament la seva sobirania. A ningú se li va acudir proposar un referèndum per legitimar la nova situació. 
Si Catalunya és un país que va perdre la seva sobirania per la força de les armes i va ser ocupat militarment des del 1714, hauria de tenir la mateixa consideració que els països ocupats pels alemanys durant la segona guerra mundial. L’annexió de Catalunya va ser conseqüència d’una agressió militar i va anar seguida d’un tracte de país conquerit amb execucions, tortures, exili, presó i espolis de tota mena que, amb petits intervals, s’ha perllongat la major part d’aquests tres-cents anys.
»L’oblit de la nostra història explica l’acceptació acrítica d’un procediment independentista que implica la legitimació de les raons dels ocupants segons les quals Catalunya és una part indestriable d’Espanya de la qual forma part per pròpia voluntat i des de temps immemorials.
»Els catalans, per tant, de cap manera hauríem de sentir-nos obligats a sustentar el nostre dret mitjançant una consulta popular. Simplement, caldria una proclamació del nostre parlament, consensuada amb les potències europees i mundials, que restituís, automàticament, la sobirania perduda fa 300 anys.
»A part de ser un acte d’absoluta justícia històrica, aquesta via ens estalviaria un desagradable procés previ a la consulta, atiat per l’estat espanyol amb tots els seus recursos, ple de paranys, d’amenaces i de mentides, que tindria com a objectiu sembrar la por i la divisió entre la població catalana».

Carles Camp
17 de setembre de 2012