L’amiga que diu que m’aprecia molt i que dies enrere va ser protagonista d’aquest Bloc m’envia un e-mail acusant rebuda del meu comentari sobre Salvador Sostres i afegint-hi de passada unes quantes coses més… (n’hi ha més)
En el seu missatge em diu exactament això: “Jotajota: no m’has fallat. Sabia que ets home de paraula; un clàssic, tal com t’agrada definir-te. M’ha agradat el teu post sobre el Sostres. Et mulles i te’n surts amb bona nota. Felicitats. I ara dues cosetes més. Primera, no oblidis que encara et falta tocar el tema Imparables. Segona, m’ha fet gràcia el que dius del Sostres al final perquè m’ha recordat haver-te sentit aquesta mateixa argumentació aplicada a altres persones en el passat. Deies “Jo, si tal o qual fos el meu fill (o la meva filla), estaria molt preocupat”. Segurament els que ara s’han trobat per primera vegada amb aquest raonament el trobaran discutible o pocasolta però a mi m’ha rejovenit una mica i tot, ja veus. I ara ve el que et volia dir: aviam si t’atreveixes a dir quin pipiolo dels que escriuen ara si fos el teu fill no et preocuparies gens. Apa, ja tens feina.
Postdata: No et contesto directament al Bloc perquè ningú ha de fotre res amb el que jo et digui.”
Benvolguda amiga que dius que m’aprecies molt: Doncs mira, no. No me’n dones gens, de feina, aquesta vegada. Et respondré de seguida i sense moure’m del mateix diari on escrivim el senyor Sostres i jo. El jovenet -això de pipiolo no m’agrada- es diu Iu Forn i, certament, si jo fos son pare n’estaria d’allò més orgullós. No el conec ni sé quina cara té (sóc un col·laborador des de la distància del correu electrònic i fa molt temps que no vaig a la redacció tot i que em consta que l’Iu Forn és un xicot de carn i ossos i no un pseudònim) El que sí que t’asseguro és que no em perdo ni un dels seus articles. Per exemple, i sense anar més lluny, el d’avui mateix. I pel que fa al meu compromís de parlar dels Imparables, tranquil·la. No cal que me’l recordis, que tot arribarà. Tu mateixa ho has dit: sóc un clàssic, jo. I compleixo els meus compromisos.
Postdata també: Em sap greu discrepar de tu, amiga que dius que m’aprecies, però jo sí que crec que la bona gent que té l’amabilitat de dedicar uns minuts del seu temps a passejar-se per aquestes piles de totxanes, totxos i maons té dret a que no se li amagui res. Sobretot, desenganyem-nos, quan es tracta de coses -cosetes en dius tu- tan innòqües com aquesta correspondència nostra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!