Va de “meme” (i de Marató Vinyoli).

A través de l’admirat Biel Mesquida m’arriba la proposta (vegeu-la aquí) de prendre part en una espècie de cadena cultural que es diu "meme" i que, pel que em conten altres companys més informats que jo, ja fa temps que va per la xarxa de porta en porta.

Pel que dedueixo la clau del "meme" -o si més no d’aquest "meme" en el qual se’m convida a participar- rau a reproduir el text del segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que ara mateix estigui llegint. I després passar el testimoni a altres blocaires perquè facin el mateix. Una cosa que, en principi, no hauria de revestir cap dificultat. Però…  (n’hi ha més)

… però resulta que en el moment que m’arriba l’"encàrrec" d’en Biel estic preparant la meva participació en la Marató Joan Vinyoli que el proper dissabte 5 de maig es farà a la Llibreria Catalònia de Barcelona des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre.

Com en anteriors ocasions -ja vaig participar en una Marató Carner organitzada per la mateixa gent i en el mateix lloc fa un parell d’anys- es tracta de fer durant deu hores i davant de públic una lectura continuada de textos d’un autor a base de lectors diversos que es van rellevant, sense repetir-se, cada quart d’hora aproximadament.

Quan l’amic Jordi Valls -un dels puntals de can Catalònia, ànima de la idea de la Marató i, a més a més, fins d’aquí a uns dies poeta oficial de la ciutat de Barcelona- m’ha trucat per demanar la meva col·laboració m’ha faltat temps per dir-li que sí. I així el dissabte a un quart de dotze del matí aproximadament em tocarà sortir a la palestra per recitar quatre o cinc poemes de "Domini màgic".

El que passa és que aquest llibre que ara estic repassant -i que és una autèntica meravella- només té 96 pàgines. Almenys en l’edició que tinc jo: la primera que es va publicar, l’any 1984, i que encetava la col·lecció Migjorn d’Editorial Empúries.

Dit altrament, que Vinyoli no em serveix per al "meme" (o la "meme", que no sé pas si és nen o nena) que he de complimentar.

Activo, doncs, el Pla B que és el llibre que ara també tinc damunt de la taula per llegir i fer-ne el comentari al suplement de l’Avui. Es tracta de "Sempre en capella", de Lluïsa Forrellad (Angle Editorial), que en el segon paràgraf de la pàgina 139 diu:

"Eren les vuit del matí. No ho vaig saber pel meu rellotge, que s’havia parat, sinó perquè vaig sentir que Honora arribava. Tants rellotges i ella era l’única puntual. Em moria de calor mentre que al meu costat Alexander dormia convertit en una bola de flassades i conxes. Vaig llevar-me i vaig obrir els finestrons. El dia era gris i el vent assotava els geranis que Honora tenia la paciència de cultivar. Vaig posar-me el termòmetre i em vaig comprovar el pols. Tot normal."

I ara, fet el fet, passo el testimoni "mèmic"a uns quants blocaires amb l’esperança que ningú abans que jo els ho hagi demanat. Són Marcel Campà, de "Las al jaç"; Oriol Soler, de "Núvol vermell"; i la meva llunyana amiga Anna, de "Viure a Estocolm".

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *