Rafel Santapau

Professor de literatura i teatre / Pintor, escriptor, músic i artista en general / Independentista radical./ Ateòleg / Absolutament cremat (ara no tant)

11 de novembre de 2010
Sense categoria
6 comentaris

Endavant sempre (63) La cultura de l’esforç

Va que la campanya ens ha de donar motius i arguments a dojo, i les declaracions d’uns i altres i les sevs aparicions per la tele i tot plegat. Així i tot m’he permès un excursus col·lateral que ja em perdonaràs. Però mai no estic convençut que no sigui tot una mateixa cosa.
Dijous 11 de novembre de 2010

Sembla
tothom d’acord en acceptar que per jugar bé al tennis, calen moltes hores
d’entrenament i tenir el cap per la feina que s’està fent.

També
sembla tothom d’acord, que per tocar bé el piano, a banda d’un cert do natural,
que és possible que algú el tingui, calen un munt d’hores d’assaig i un munt
d’hores fent escales. L’Artur Rubinstein, sense anar més lluny, va dir que feia
8 hores de piano cada dia. 

Per tocar
bé la guitarra, per guanyar una cursa, i per ser campió de qualsevol cosa, cal
un esforç, una concentració i unes ganes de fer allò que s’està fent, si no, no
hi manera.

Hi ha,
però, molta gent convençuda que per aprendre a llegir i a escriure i per saber
alguna cosa d’electricitat, d’informàtica 
o de matemàtica elemental, no cal fer res.

Només
agafant cada dia la motxilla, el mòbil i alguna cosa més, el bocata per
exemple, i anant a  classe relaxadament,
a passar-s’ho bé, motivat, això sí, un hom acaba sabent ortografia i sintaxi,
multiplicar i dividir, les classes de volcans, els principals ports comercials
d’Europa i acaba tan tranquil·lament sabent portar una conversa distesa i
coherent en català o en anglès.

Sense cap
esforç, sense fer res, només passant les hores. N’estan convençuts i ho
defensen a capa i espasa.

Que la
majoria d’alumnes s’hagin apuntat a la teoria, no és estrany, perquè és un
mètode molt còmode.

Que els
principals ideòlegs de la teoria, enveja de tota Europa, siguin alts
funcionaris del departament d’Ensenyament, ja és més sorprenent. 

O tampoc.

  1. hahahaah!. Sublim, mestre. Qui no vulgui entendre la teva logiquíssima reflexió, és per manifest obtusor. En efecte, la llei de l’esforç com a via per a un resultat, omnipresent en la natura, sembla no ser vàlida en el “sistema” perpetrat pels alts funcionaris d’Ensenyament. Tal vegada l’únic reducte del món vedat a les lleis naturals.

  2. Alts funcionaris del Departament d’Ensenyament, jo em pensava que era el departament d’eduació, però ara segur que li tornen a canviar el nom.
    Que el mètode es l’enveja d’Europa, segur. Només una dada, només hi ha 2 païssos, en tota Europa,( i ja veueu que d’europeus no en tenen gaire, que han aconeguit un fracàs escolar superior al de l’estat espanyol, són Turquia i Malta, i pel que sembla en pocs anys ja serem els últims.
    També podria ser que estigués molt equivocat, pro amb el tema de l’ensenyament crec que tothom es passa la patata calenta i ningú assumeix responsabilitats, que si el Conseller, que si els sindicats, que si els professors, que si l AMPA, que si els inspectors, que si els pares, qu si els alts funcionaris,  mentre tothom quedi  cofoi, la cosa es va morint, lentament això sí, sempre tindran el 600 euros de NI-NI, hahaha, que ja em diràs si no es un esforç…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!