Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 de maig de 2007
0 comentaris

“Benvingut al paradís”, d’Obrint Pas. Talls 12 al 18.

(la sèrie comença aquí)

Tall 12. “Malaguenya de Barxeta” (3′ 52″): Em faig una pregunta: ¿M’hauria de sorprendre -a mi, barceloní militant i no gens expert en afers de música tradicional- que en aquest disc tan valencià es canti una malaguenya que, en aparença, ha de ser cosa provinent de terres andaluses?

Després recordo (barceloní, d’acord; però no indocumentat del tot, eh?) que, de jotes, se’n canten fins i tot a les Illes. Per tant arribo a la conclusió que això de posar-hi entremig una malaguenya no deu ser cap atzagaiada.

Més encara: quan escolto la cançó observo que la melodia principal s’assembla moltíssim (si no és la mateixa, parlo de memòria) a la que puntejava la guitarra del Toti mentre l’inoblidable Ovidi recitava Estellés: “No hi havia a València dos amants com nosaltres…” Tot queda a casa, doncs.

Una altra cosa és que el tractament que els Obrint Pas fan del tema sigui considerat convenient o prou competent per als ulls (i l’oïda) dels que hi entenen. O dels que, si més no, porten aquesta música gravada en el seu ADN personal. Així doncs, a risc que em passi com quan l’A. i jo anem a la Marcelina o a la Pepica de la Malvarrosa a fotre’ns una paella davant de la mirada crítica dels naturals del lloc que ens observen com dient: “No està mal, però a ma mare l’ix molt més bona”, he de dir que aquesta “Malaguenya de Barxeta” m’ha agradat i que la trobo molt apropiada en un disc tan calidoscòpic pel que fa a influències com és “Benvingut al paradís”. Amén.

Tall 13. “Barricades” (2′ 27″): No s’hi posen per poc, els Obrint Pas: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer” és la il·lustre tornada al voltant de la qual han construït aquestes “Barricades”, un dels talls més energètics i desenfrenats del compacte. Bateria, dolçaina i guitarres com metralladores (un tòpic, ja ho sé, però d’allò més adient amb l’argument de la cançó). Tema ideal per obrir els concerts i posar en situació ja de bon començament a la gent que hi arriba despistada o baixa de defenses.

Tall 14. “Somnis de lluna” (4′ 57″): Una cançó que va creixent a mesura que avança. Per començar una guitarra senzilla, unes esgarrapades del Chola, un rrradikal “motherfucker” d’algú que passava per allà i vinga que hi ha feina. La secció de vent s’arrossega amb cadència de reggae. La veu de Xavi Sarrià va entrant suaument i a dos minuts del final una agradable sorpresa: una pinzellada de hip hop veneçolà a càrrec del duet Area 23. La trompeta de Raynald Colom acaba donant els colors que encara li podien faltar a un dels temes del disc més rics en matisos.

Tall 15. “Cante” (4′ 45″): No sé què diran els entesos en aquestes coses però a mi aquest tema, i sobretot la tornada, em sona a rumbeta. I de les bones, per cert. Som-hi, doncs: “I ara jo et cante aquesta cançó / i te la cante amb el cor encès / perquè estic fart de mirar al món / de mirar al món i no entendre res.” I vinga ventilador… Per cert, si l’escolteu amb auriculars no badeu: en els quinze segons finals juraria que en segon pla se senten uns refilets que tenen tota la pinta de provenir de la privilegiada gorja del mestre Miquel Gil.

Tall 16. “Amb la teua gent” (4′ 08″): Aires de ska per a un tema que, mentre els cors van repetint “Ja ho seeeents…”, entra amb una frase de la secció de vent que em sembla de les més inspirades del disc. La gent de La Gossa Sorda reforça les veus d’aquesta cançó que esperona el personal perquè baixi a recuperar la ciutat. “Què bonica està València!”, se sent dir en un moment. I més bonica que la volem encara…

Tall 17. “Dakar” (5′ 15″): Introduccions radiofòniques variades per a un tema que ens parla de la immigració il·legal, dels “cayucos” i de les tanques de Melilla. En la part final el cantant marroquí Abdeljalil Kodssi pren un paper protagonista que et deixa amb ganes d’escoltar-lo una estona més. Percussions i txalaparta acaben de donar el toc rítmic que el tema i l’argument exigeixen.

Tall 18. “L’últim combat” (5′ 29″ ): El darrer tall de “Benvingut al paradís” comença a poc a poc i amb uns cors d’allò més lànguids però així que entren les guitarres -reforçades pel Juanan, del grup Malos Vicios- es va endurint fins a l’esclat final de la dolçaina. Tot l’esquema es repeteix una altra vegada per si algú se n’havia perdut algun detall. Les darreres frases del disc són: “Vull que fem el camí junts / acabar el que hem començat / per quan vinga un altre juny / preparem l’últim combat.” Clar i valencià.

I ja està.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!