Totxanes, totxos i maons

L’escena sembla extreta d’una novel·la de Charles Dickens però puc assegurar que és rigorosament certa. Jo en vaig ser el protagonista i és, segurament, el record més llunyà que tinc de la meva infantesa.

Som a l’any 1954 o a tot estirar 1955. A l’“Academia Aguilar”, una escola de pis del carrer Ponent -a tocar d’on vivia el Terenci– regentada per un matrimoni de mestres: Don Arturo i Doña Margarita. Jo sóc a la classe de pàrvuls i porto la mà esquerra embolicada en una espècie de guant que em priva d’usar-la per a res mentre amb la mà dreta vaig guixant ratlles i “palotes” en una llibreta que tinc davant meu en el pupitre.

Per aquelles associacions estranyes que de vegades fa el cervell l’escena em va venir al cap dies enrere mentre llegia “Relacions particulars”, el magnífic llibre que acaba de publicar Josep M. Espinàs.

Va ser, més concretament, en el capítol que dedica a Salvador Espriu en el qual l’Espinàs comenta la peculiar escriptura del poeta, a base de majúscules molt petites i amb cada lletra totalment deslligada de l’altra. He llegit diverses teories sobre aquest fet. Les unes l’atribueixen a un símptoma de timidesa, d’altres a problemes visuals. L’Espinàs aventura la teoria que sigui una evidència del refús del poeta de Sinera a tota mostra de voluptuositat. Qui ho sap…

De fet, si tot això m’ha vingut a la memòria és perquè jo les notes que escric a mà -i, sobretot, les que han de ser llegides per altres persones- les faig sempre amb lletra d’impremta. És a dir, amb majúscules grans i separades. I per una raó ben clara: crec que la meva cal·ligrafia és de difícil comprensió -d’esquerrà reprimit- i per això prefereixo assegurar el tret.

Admeto que en aquesta apreciació hi ha molt de complex i de mania perquè qui l’ha vista no creu que la meva lletra ho sigui tant, d’il·legible. Potser no, però per si de cas d’aquesta manera jo estic molt més tranquil.

Els primers anys de la meva vida, doncs, varen ser d’adaptació forçosa i forçada al món dels dretans, que era el considerat “normal”, tot i que a mesura que adquiria autonomia en els aprenentatges cada vegada diversificava més les mans fins arribar al que jo crec que configura el retrat d’un ambidextre, tot i que bastant atípic.

Hi ha coses -poques, però fonamentals- que faig amb la dreta (escriure, retallar amb tisores, rentar-me les dents, usar les claus, tocar la guitarra, agafar la cullera i la forquilla…), bastants més que faig amb l’esquerra (afaitar-me, tallar amb el ganivet, esborrar la pissarra, jugar a ping-pong i, en general, les activitats que requereixen força o una certa finor com, per exemple, usar una clau anglesa o un tornavís) i d’altres que les puc fer indistintament amb les dues mans.

El ratolí de l’ordinador, per exemple, el faig anar amb l’esquerra però amb el botons amb la configuració de dretà. Quan algú em dóna alguna cosa la meva reacció instintiva és parar la mà esquerra. De fet, la meva primera rebel·lió contra el lateralisme dretà la vaig fer als quinze anys (1965), quan sota el mestratge de mon pare aprenia l’ofici de paleta. Fart d’agafar la maceta amb la dreta i l’escarpra amb l’esquerra i clavar-me cops a la mà vaig decidir fer orelles sordes als remucs paterns i canviar de mans. Oli en un llum.

A partir d’aquell moment la paleta la feia anar amb la dreta i el paletí, la plana per enguixar, el remolinador, la maceta i la resta de les eines amb l’esquerra. I tothom feliç.

Uns anys després, a l’Escola d’Aparelladors, em vaig fer famós a les classes de dibuix perquè amb un guix a cada mà era capaç de representar amb total precisió a la pissarra figures simètriques com, per exemple, uns balustres o les motllures d’un capitell. Per compensar tot això era la riota dels companys perquè feia els zeros al revés de com ho fa la gent. Vaig intentar corregir-me amb el resultat que ara mateix, si no hi paro atenció, els meus zeros i les meves os són uns signes abotifarrats no gaire agradables de contemplar.

Pel que sí que em va de meravella la meva habilitat amb les dues mans és quan he de fer servir una calculadora. Amb la mà esquerra faig anar el teclat mentre que, simultàniament, amb la dreta vaig prenent notes dels resultats. I així vaig tirant milles.

En aquesta batalleta que avui explico per il·lustració de les generacions que vindran i gaudi de les presents no vull endinsar-me en consideracions de caire polític però sí que he d’admetre que en aquest camp també carretejo una certa duplicitat. Vull dir que hi ha coses de les denominades dretes que em semblen dignes de ser secundades i coses de les denominades esquerres que també. I ho deixo aquí.

Una mica esquizofrènic potser sí que ho sóc. Però, vaja, veient com està el pati tampoc crec que sigui un espècimen gaire estrany, jo…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!