Tres dies a Roma: les places.

Tornem d’un cap de setmana de tres dies a Roma. De fet, han estat els primers tres dies romans de les nostres vides i estem convençuts que no seran ni de bon tros els últims. Tornem amb els ulls enlluernats per tanta bellesa a l’abast del vianant i amb les cames i els peus adolorits per tants i tants racons que hem volgut conèixer. I, sobretot, marxem amb la certesa que, per moltes vegades que hi tornem, no ens l’acabarem mai, Roma. Ni Itàlia, m’imagino.

Ben aprofitades, setanta-dues hores en aquesta ciutat donen per a molt. Si més no a nosaltres ens han servit per començar a enllaminir-nos-hi i per aplegar un grapat d’imatges i de bones sensacions per al record. Em refereixo, per exemple, a la sorpresa permanent de les places romanes, a la bellesa de les seves escales monumentals o al just equilibri compositiu de les seves fonts ornamentals, sempre posades en el lloc idoni.

M’agradaria circular amb la Vespa per Roma. M’ha encantat el caos aparent de la circulació i el pacte tàcit entre vianants, motoristes i automobilistes que els permet en cada moment saber qui ha de passar i a qui li toca aturar-se. De fet, fins ara no ho sabia però reconec que tinc bastant de motorista romà quan circulo per Barcelona ja que també tinc aquest instint per aprofitar al màxim els espais que deixen els cotxes o la gent que travessa el carrer davant meu (l’A., molt més pràctica, el que pensa és que som uns imprudents i que estem una mica bojos, els motoristes romans i jo).

M’ha agradat també el generós nombre de fonts escampades per la ciutat sempre a punt per atendre la set dels que passegen. I la dolça música de l’italià parlat amb veu alta enmig del carrer sense la més mínima inhibició. I aquella especial suavitat a l’hora de pronunciar les erres. I la contundència visual del Panteó, tant el seu interior com la columnata de la façana i el majestuós atri d’accés.

I els menjars, la música, els cafès i els quioscos de diaris, tan assemblats als nostres. I la barreja d’estils arquitectònics, l’art a cada cantonada. I la tonalitat terrosa amb què es varen pintar originàriament les façanes i que a mi m’ha recordat tant la de les cases de l’Onyar. I…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *