1963-1984: els “Temps indòcils” d’Agustí Pons (i més fragments del llibre de Patrícia Gabancho).

Ho deia tot just abans d’ahir (vegeu aquí): la lectura de “Temps indòcils”, el darrer llibre d’Agustí Pons, no només m’ha resultat plaent sinó que m’ha fet reviure moments i personatges de la història recent del país que jo, com molts altres companys de generació, també vaig conèixer de prop.

En un dels primers capítols Pons explica la seva experiència d’aprenent de periodista quan va anar a cobrir, amb Antonio Figueruelo, un acte convocat de manera molt secreta i confidencial i que va resultar ser la famosa Caputxinada.  (n’hi ha més)

 

No puc contar cap batalleta d’aquella històrica tancada ja que aquell 1966 jo estava encara per desbastar en moltes coses. Sí que recordo, en canvi, com si l’estigués veient ara mateix la mirada perforadora de Manuel del Arco -convidat habitual en els programes de TVE a Miramar- i les seves entrevistes de La Vanguardia tal com les evoca també Agustí Pons.

El llibre es devora amb gran facilitat. Recomano, per exemple, la “Carta oberta a Marta Harnecker”, que ocupa tot el capítol 5, o els records dels inicis del Grup de Folk amb Sisa, Pau Riba i altres membres il·lustres com Oriol (Pons) Tramvia, germà del autor. També les referències a la gegantina obra de Raimon o, en l’àmbit literari, el paper cabdal jugat per gent tan diversa com Triadú, Molas, Castellet, per parlar de crítics, o Terenci Moix o Maria Aurèlia Capmany per cenyir-nos a gent de la ploma.

Són molt recomanables també els retrats “des de dintre” d’El Noticiero Universal o de Destino, una revista que cada setmana aconseguia el miracle de semblar pròpia d’un país normal. No hi falten les reflexions sobre l’anarquisme -el capítol 11 es titula “Per què em vaig fer anarquista”- o els records sobre el 20-N, aquell “hecho biológico” que esperàvem des de feia tant de temps, que queden esplèndidament relligats amb un detall (que no revelaré) a l’inici i al final del capítol que el tracta a propòsit d’uns parroquians del bar on cada dia Pons i els seus companys del Ciero feien la tertúlia.

Sobre els complicats inicis del diari Avui hi trobem un retrat ajustat a la dura i crua realitat i, doncs, sense lirismes. Tocant de peus a terra, vaja. I amb una frase que jo subscric plenament: “Dic Josep Maria Espinàs i m’inclino en profunda reverència”.

Un altre aspecte aclaridor del llibre el trobem en el capítol final, quan Pons explica la seva etapa com a cap del Gabinet de Max Cahner, primer conseller de Cultura de Jordi Pujol. Em refereixo a alguns detalls fins ara desconeguts d’un afer tèrbol i potser avui oblidat però que en el seu moment va fer força soroll: els canvis fets en el text de l’obra “Els Beatles contra els Rolling Stones”, de Jordi Mesalles.

De records i impressions compartides amb Pons n’he aplegat unes quantes: per exemple la sorpresa del primer concert de Joan Manuel Serrat al Palau, l’any 1967 (amb Marià Albero i la cantant perpinyanesa Jocelyne Jocya, si no m’erro, a la primera part), i de manera molt especial l’impacte que ens varen fer dues cançons que aquell dia estrenava el noi del Poble Sec: “Cançó de bressol” i “La tieta”. També les referències als noticiaris radiofònics de connexió obligatòria i a la “Hoja del Lunes” que en l’entorn familiar meu eren coneguts, respectivament, com el “parte” i el “Full Oficial”.

Una altra coincidència que m’ha cridat l’atenció és la de descobrir que el diumenge 8 de febrer de 1976 Agustí Pons i jo vàrem viure una experiència paral·lela. Ell en el seu cotxe aturat al passeig de Gràcia i jo uns centenars de metres més enllà, a tocar de la plaça de la Universitat. Aquell era el segon diumenge consecutiu de manifestacions al carrer i la policia va irrompre enmig dels cotxes forçosament aturats enmig dels aldarulls estomacant a tort i a dret contra vidres, carrosseries i ocupants. En Pons hi portava la seva filla i jo, que anava a visitar els meus pares, tenia assegut a la cadireta del darrere el noi gran de casa, aleshores un preciós vailet de set mesos.

“Jo volia canviar el món però, abans, em calia trobar feina”, diu la frase inicial de “Temps indòcils”. Més endavant (p. 214) la frase s’amplia amb la pàtina de la dura experiència: “La meva generació volia canviar el món, però ni tan sols va ser capaç de salvar la vida de Salvador Puig Antich. Mentre visquem durem aquest remordiment, i aquesta ràbia, sobre les nostres espatlles”.

Agustí Pons va nàixer el 1947. Jo sóc del 1950.

—————————————————————————————–

(Del llibre “El preu de ser catalans”, de Patrícia Gabancho, editat per Meteora)

“Quan Catalunya vol integrar algú, espontàniament fa tot el camí, de manera que la trobada no es produeix mai al punt del  mig. Cataluya fa tot el camí i el nouvingut es queda com estava. Catalunya integra per la via de descatalanitzar-se. Catalunya integra parlant en castellà.” (p. 78)

“A canvi d’aquesta màniga ampla casolana, Catalunya, que és la comunitat autònoma que té més personalitat cultural, que té més tradició, que té la cultura sense Estat més important del món -pel gruix i qualitat i abast de la seva producció-, és la que més rebaixa la seva identitat per millor relacionar-se amb Espanya. El català és l’accent que s’ha d’amagar, no pas com l’accent andalús, tan saleroso i simpàtic, o de qualsevol altra comunitat.” (p. 80)

“El conflicte protagonitzat per Elvira Lindo en ser convidada a fer el pregó de les Festes de la Mercè el setembre de 2006 confirma la sospita que, per a l’Ajuntament de Barcelona (…) no es podia ser cosmopolita i en català.

(…) Elvira Lindo no va entendre el problema, i segurament l’Ajuntament tampoc. Menys el va entendre el representant d’ERC, que va declinar d’assistir-hi perquè el pregó era en castellà. Si no es tracta de llengua. Es tracta de provincianisme. Barcelona fuig com la pesta de semblar provinciana i acaba sent-ho precisament perquè fuig d’ella mateixa. Anar a buscar a Madrid allò que a Barcelona és molt  millor és provincianisme. Barcelona només pot ser provinciana en castellà, i sovint ho és: en català pot ser xarona, però és capital d’ella mateixa.

Quan la capital cultural és Madrid, Barcelona és tan sols una província.” (p. 83-84)

Per cert, si encara us han quedat ganes de llegir coses sobre la senyora Elvira Lindo feu click aquí i segurament riureu una mica. Si més no, per no plorar…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *