Totxanes, totxos i maons

Cafè matiner amb en C., un company de feina nascut a la Castella profunda que des que treballa amb nosaltres fa notables esforços per expressar-se tothora en català (i val a dir que se’n surt força bé). Em demana que li recomani algun mètode per perfeccionar el seu català i jo li responc que se’m fa molt difícil recomanar una cosa en la que, primerament, no sóc pas un expert i, segonament, no hi crec gaire.

Vull dir que abans de marejar-lo amb una sopa de pronoms febles, flexions verbals i accents diacrítics el meu consell és que es vagi incorporant a la seva vida el català amb la màxima naturalitat. Començant per casa seva. Li poso un exemple: si, com és el cas, està casat amb una catalana el més normal i natural és que comenci pel que té més a prop i mai ha fet; és a dir, emprar el català "en la intimitat" de la llar.  (n’hi ha més)

Continuo aconsellant-li que per poc que pugui freqüenti revistes, llibres o diaris en català (deixar durant una temporada El País segur que no li farà cap mal). I encara que els atemptats més esgarrifosos contra el català es perpetren des dels nostres mitjans públics, que no es desanimi i que escolti emissores de ràdio i vegi cadenes de televisió en la llengua del país.

En C. em diu que ja va agafant prou oïda com per detectar qui parla un català correcte i qui no. M’ho comenta perquè li fa l’efecte que sóc dels que tracten bé l’idioma. Li agraeixo el compliment i li endinyo un segon consell molt en la mateixa línia de naturalitat que preconitzava amb el primer: que mentre no adquireixi prou domini de la llengua desisteixi de fer servir refranys, frases fetes o modismes que no conegui prèviament i amb tota certesa.

Li dic que on una llengua revela amb més riquesa els seus antecedents i els seus aspectes més genuïns és en els girs i les frases fetes. Però que el gran error és creure que són trasplantables d’un idioma a l’altre perquè no és així. Encara que una dita tingui en aparença una traducció literal del castella al català (o a l’inrevés) no és matemàtic que hagin de tenir forçosament el mateix significat.

Completo la ració de cafè didàctic amb en C. amb un toc de sociolingüística. Molt sovint les frases fetes aporten informacions precioses sobre els orígens de cada llengua. Li poso l’exemple de "Llegar i besar el santo", que ens remet a un significat íntimament relacionat amb una cultura d’expressions religioses multitudinàries com són les processons o les romeries.

El paral·lel català -que no és l’inefable "Arribar i fer un petó al sant" del no menys inefable Sebastià Roca de TV3 (vegeu aquí)- és "Arribar i moldre" i ens remet a un substrat rural i feinejador molt diferent: el de la gent que conreava blat i que havia d’anar a fer cua a la porta dels qui tenien un molí per fer-ne la mòlta.

Quan he castigat al meu company amb allò de "Llegar y moler" ha entès perfectament el que li volia dir quan li parlava del perill de fer transvasaments d’expressions directament d’una llengua a una altra.

"Arribar i moldre" i "Llegar y besar el santo". Dues frases ben vives encara, dos pobles veïns i diferents, dues maneres d’entendre l’existència. És preciosa, la història dels mots, tu.

I sàvia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!