Totxanes, totxos i maons

Em va dir: “Vull ensenyar-te una cosa que sé que t’agradarà i que a mi em fa molta il·lusió”. I com que feia més de dos anys que no ens vèiem amb calma vàrem quedar per dinar en un petit restaurant de Gràcia.

Mentre esperàvem el primer plat es va treure de la butxaca una espècie de bloc i me’l va passar mentre em deia amb un to eufòric que no dissimulava un cert espurneig dels ulls: “He aconseguit el que semblava impossible: veure en Llullu córrer com un atleta olímpic”.

En Llullu és el seu fill. Té 6 anys i va néixer amb una severa paràl·lisi cerebral que el priva de qualsevol moviment autònom.

Summament intrigat vaig examinar aquell feix de fulls fins que em vaig adonar -ara ja amb l’espurneig instal·lat en els meus ulls- de què es tractava.

Era una successió d’unes cinquanta o seixanta fotografies del Llullu en posicions que variaven de manera imperceptible de l’una a l’altra i que reproduïen els gestos i l’esforç d’un atleta en plena cursa.

En passar de pressa tots els fulls la imatge adquiria moviment i es produïa aquell miracle que la persona que tenia davant meu m’havia volgut ensenyar perquè “sé que t’agradarà i a mi em fa molta il·lusió”: en Llullu corria talment com Carl Lewis en una final olímpica.

La resta de l’àpat se’ns va escolar amb les explicacions sobre la manera summament laboriosa com es va fer la sèrie fotogràfica –“Una feinada posterior de Photoshop”– i sobre la idea que ara porta de cap de posar-li un fons que simuli la graderia d’un estadi ple a vessar d’un públic que ovaciona en Llullu, l’atleta més extraordinari amb què mai m’he trobat.

Ara, mentre escric aquest apunt, faig com els muntadors musicals justets d’imaginació: no em trec del cap la música de “Carros de foc” quan, de fet, una idea com aquesta mereix una música molt especial. Que fugi dels tòpics. Jo la triaria en un mig camí entre Patti Smith (“Horses”, per exemple) i algun disc dels Stones de l’època daurada (“Beggars Banquet”, “Let It Bleed”, “Sticky Fingers” o “Exile on Main St.”).

Però ja se sap que, per segons quines coses, jo tinc uns gustos que poden semblar una mica estrambòtics…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!