Cromos de felicitat (publicat el 24 de juny). Som en aquest món per ser feliços. No sé si està de moda dir-ho però me’n fot. N’estic plenament convençut i per tant ho deixo escrit ara i aquí. No sóc, però, ni il·lús ni panxacontent i sé que aquesta vocació de felicitat no significa que hàgim de viure en estat de perpètua eufòria o amb un beatífic somrís encastat tota l’estona als morros. Ben al contrari, els moments de plenitud ens són administrats amb gasiveria. Potser per això quan ens arriben (directament a nosaltres o a la gent que ens envolta) els detectem de seguida perquè tenen una brillantor singular. Són espurnes fugaces i irrepetibles que guardem a la memòria i que ens acompanyen al llarg dels anys. Petits cromos que van omplint de coloraines l’àlbum de la nostra vida. (n’hi ha més)
No cal, ja ho he dit, que siguin moments protagonitzats per nosaltres. N’hi ha prou amb veure’ls passar. La felicitat existeix i jo l’he vista en la mirada d’aquell home proper a la cinquantena que el Diumenge de Pasqua de 1977 -just l’endemà de la legalització del PCE- amb un feix de revistes sota el braç pregonava per la Rambla a crits i amb un somrís d’orella a orella que havia sortit “Mundo Obrero” i “Treball”.
També l’he vista, la felicitat, en el rostre d’Art Garfunkel fotografiat en una revista musical en les primeres hores del 20 de setembre de 1981, poc després d’acabar el concert de retrobament amb Paul Simon al Central Park de Nova York davant de quasi mig milió de persones. Art passeja amb la mirada perduda i una ganyota semblant a un somrís damunt de la gespa plena de paperots i llaunes buides. Les primeres llums del nou dia il·luminen de manera especial l’escena mentre un treballador de la neteja contempla el músic dubtant si li demana un autògraf o li respecta aquell moment d’intimitat i plenitud.
La felicitat és també la mirada plena de complicitats i sobreentesos que un llunyà matí de Reis (any 69 o 70) ens vàrem creuar l’A. i jo en descobrir que ens havíem regalat la mateixa cosa: una bufanda llarga de ratlles de colors vius molt similar a la que per aquella època havia posat de moda en Serrat.
L’àlbum de la felicitat es pot omplir amb cromos de gestos casuals. Capturats, per exemple, a quaranta per hora. L’escena va tenir lloc fa cosa d’un mes. Jo anava cap a la feina amb moto pel passeig de Colom. Deurien passar cinc o deu minuts de les set del matí. En passar pel costat del Govern Militar -just abans de tombar a la dreta per enfilar la Rambla- vaig veure un home jove mig ajupit mig assegut en un relleu de la part baixa de l’edifici. Diria que era l’escriptor Alfred Bosch però com que l’escena la vaig contemplar amb la moto en marxa no puc afirmar-ho amb convicció (i, d’altra banda, la identitat concreta de la persona no afecta gaire el que diré). Damunt dels genolls de l’home repenjava el cap un nen de 6 o 7 anys mig endormiscat amb un gest de lliurament absolut. Deurien esperar l’autobús escolar o potser un autocar que s’emportava el minyó uns dies a colònies. Com en una moderna Pietá el pare acariciava lentament el cap del fill tot confegint de manera involuntària una preciosa al·legoria de la paternitat. Una gota de felicitat fugaç i irrepetible enmig de la gran ciutat.
Com diu Vicenç Villatoro a “De part del pare” (una bellíssima reflexió, per cert, sobre la paternitat): hauria fotografiat l’escena i l’hauria enviat a les enciclopèdies per il·lustrar l’entrada “paternitat” o “plenitud”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!