Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

14 de novembre de 2006
0 comentaris

Rebo un missatge del passat.

Ahir pel matí, durant els vint minuts que tinc per esmorzar, vaig coincidir amb la MM., una companya de feina que, davant de la meva sorpresa, se’m va declarar lectora assídua d’aquestes totxanes i a més a més molt coneixedora dels seus continguts. (glups!)

I com a prova va i em diu que aquests darrers temps estic dedicant molt espai a comentar la situació política i que, en canvi, nota que he deixat una mica abandonats els apunts de caire més personal. "Especialment quan parles de la teva estimada A.", em diu. (glups i reglups!)

Casualment l’amical -i sorprenent, per inesperat- comentari de la MM. va coincidir amb l’arribada a la meva bústia electrònica del primer missatge al futur que vaig autoenviar-me aprofitant la proposta que feia la revista Forbes i de la qual ja vaig parlar ara fa just un any (vegeu-ho aquí). Val a dir que vaig generar uns quants missatges més però aquests trigaran encara una bona temporada a arribar.  (n’hi ha més)

El correu que acabo de rebre és, de fet, un recordatori (sempre he estat molt perepunyetes, jo) perquè no m’oblidés que ja cal començar a planificar el viatge a Grand Canyon per a la segona quinzena de juliol de 2007. Un viatge molt especial impulsat per uns motius -molt especials també- que explicava en un apunt de fa setze mesos (vegeu-lo aquí).

Estarà contenta, la MM. perquè, vés per on, l’arribada d’aquest missatge del passat em permet tornar a fer aparèixer per aquestes notes la meva estimada A. sense necessitat d’esperar el dia 30 d’aquest mes, data en la que celebrarem ni més ni menys que trenta-quatre anys de casats i trenta-nou des que vàrem començar a festejar (que era com es feien les coses en aquell llunyà 1967 en el que tot va començar).

Continuant amb la línia de donar-li alegries a la companya MM. diré que en segons quins assumptes l’A. i jo som bastant diferents. Per exemple, a l’hora d’experimentar coses noves.  Jo, ho confesso, sóc un perfecte immobilista. Ella no. Vull dir que, per exemple, si en un restaurant he menjat uns macarrons que m’han semblat inoblidables cada vegada que hi torno ho faig pensant en la ració de macarrons que demanaré i que em col·locaré entre pit i esquena.

L’A., en canvi, (com la majoria de la gent normal, em sembla) celebra el retorn al restaurant però per provar una altra cosa i veure si té la sort que aquella novetat també li plau.

Un altre exemple: quan una pel·lícula m’ha agradat molt al cinema generalment la compro quan surt en DVD per anar revisant-la de tant en tant. Cosa que la meva estimada no fa mai. A mi m’encanta rellegir els llibres que m’han agradat. A ella, conèixer-ne de nous. 

Per això des de fa uns mesos em diu que, tot i el simbolisme de veure sortir i pondre’s el sol el dia dels set anys de la seva operació, per comptes de tornar a Grand Canyon -on ja hi hem estat dues o tres vegades- podríem dedicar tot l’agost a Nàpols i al sud d’Itàlia on no hi hem estat mai.

Jo crec que les dues coses són compatibles i que en les podem permetre. Sobretot després d’uns quants anys en els que no hem fet vacances com cal a l’estiu. Vuit o deu dies de juliol als USA i quinze o vint per l’agost (o, millor encara, pel setembre) per la dolça Itàlia seria una solució al gust de tots dos.

En fi… ja ho veurem (i ho explicarem en aquestes totxanes).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!