Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 de desembre de 2020
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (31).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte):

No li deien Trinitat

La primera cosa bonica del dimecres 2 de desembre de 2020 és l’home al qual mai li varen dir Trinitat. Fa cinquanta anys, pels volts de Nadal, s’estrenava als cinemes una pel·lícula que hauria pogut revolucionar el ‘western’. El productor era Italo Zingarelli i els protagonistes Terence Hill i Bud Spencer. Una parella gairebé perfecta que semblava que havia nascut només per interpretar aquells papers. Però si consulteu la Viquipèdia veureu que en una primera tria es va pensar en uns altres dos actors també italoamericans: Peter Martell i George Eastman. Quan ho vaig llegir vaig fer un salt: George Eastman és amic meu des de fa vint anys. Me’l varen proposar com a coguionista per a una de lladres i serenos i el primer dia el vaig veure avançar cap a mi pel passadís en penombra amb una còrpora que em sobrepassava (i jo faig metre noranta). Pensava que potser hauríem tingut un futur millor a l’hora de passar comptes. El cert és que li vaig preguntar, anys després, com havien anat les coses amb Trinitat (per bé que ell havia de ser l’altre, Bambino) i si no sentia nostàlgia del que hauria pogut ser. Va fer una ganyota mentre rumiava la resposta i em va dir que l’altre, Peter, no estava disponible. I que ell aquell personatge no se’l sentia seu, que no era capaç de donar-li la ironia que necessitava. Bud Spencer s’havia adaptat molt millor i ho havia demostrat. La majoria de les persones sol caure en l’engany de les portes corredisses: o s’imaginen que el millor s’ha quedat a dintre o critiquen qui ha entrat en el seu lloc. I he arribat a la conclusió que aquella manera d’estar en el món que tenia el vell cowboy era sens dubte el més precís i encertat de tots els seus trets.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

L’última missa de Nadal

La primera cosa bonica del dijous 3 de desembre de 2020 és l’última missa de Nadal. L’última a la qual he assistit. Va ser en el llunyà, gairebé remot 2019. Jo era a Bolonya i després de sopar vaig anar, en pla cronista, a l’estació central. Vaig baixar les escales i vaig travessar el laberint fins arribar al final: el vestíbul de l’alta velocitat, un lloc on no hi ha res, només espai, columnes i una immensa vidriera. Potser és perquè el buit ens remet al sagrat, potser són les formes d’aquella arquitectura, però el cert és que a aquella part de l’estació tothom li diu ‘la catedral’. I és allí precisament on la vigília de Nadal l’arquebisbe de la ciutat, Matteo Zuppi, la tracta talment com si ho fos. Hi arriba acompanyat dels sense sostre i dels residents del barris perifèrics, dels mendicants i dels comerciants. Hi posen cadires plegables, es miren de lluny i canten. Una gran pausa a la qual tothom hi acut, podria ser la imatge congelada d’una pel·lícula d’acció però també la coincidència en un moment concret de tots els destins possibles. El miracle més gran és que s’esdevingui precisament en aquell indret on la gent es separa, amb una salutació apressada o una càlida abraçada, amb la idea que potser ja no es tornaran a veure. Per a la crònica diré que quan la missa va començar eren dos quarts de deu (però hauria pogut ser també les sis). Ni l’espai ni el temps eren els tradicionals, però entre parracs i abrics tot plegat desprenia una autenticitat més gran que si hagués passat en hora i indret consagrat. Així, doncs: de què estem parlant? (*)

(*) Aquest article de Romagnoli -i sobretot la frase que el tanca- fa esment a la polèmica que ara mateix hi ha a Itàlia a propòsit de les mesures preses pel govern per aturar la propagació (molt alta allí) del Covid-19 i que afecten, entre altres aspectes de la vida quotidiana, els horaris de les celebracions de Nadal (vegeu aquí).

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original) 

————————————————————————–

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!