Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de novembre de 2020
1 comentari

48 (i 53).

És molt possible que el dia que la nostra néta Mila llegeixi la carta que li vaig escriure avui fa exactament un any (aquesta, la número setanta) no entengui res. Com aquest que escric ara, era l’apunt que faig cada 30 de novembre des de fa una pila d’anys per celebrar dues coses: el dia que l’A. i jo ens vàrem casar (1972) i el que, cinc anys abans, vàrem començar a sortir (1967).

La peculiaritat de l’apunt de l’any passat va ser que per primera vegada li vaig donar el format de les cartes a la nostra néta que des de fa vuit anys li vaig escrivint i penjant en aquest Bloc. Allí li explicava que ens plantejàvem un 2020 carregat de viatges (Itàlia, França…) i de plans ambiciosos destinats a festejar que havíem arribat a l’edat de setanta anys amb un grau de presentabilitat força raonable.

El que no sabíem, però, és que potser per aquelles mateixes dates que jo escrivia la carta un xinès de la província de Wuhan acabava de cruspir-se una bestiola que havia comprat en un mercat de la ciutat i, tot preparant-se per fer la migdiada, va deixar anar un rot que li va alleujar una mica la digestió. Amb aquella expansió de gasos va sortir disparat cap a l’atmosfera un virus que poques setmanes després va començar com una epidèmia i que de seguida va evolucionar a pandèmia d’escala planetària. Un virus qualsevol? No. EL virus que ens ha amargat l’existència (i amb repercussions que en molts casos han anat més enllà del verb ‘amargar’) a milions de persones.

(Ja ho sé, ja ho sé: aquesta versió dels orígens del Covid-19 no s’ajusta gaire a la realitat, però com a recurs literari em serveix i, per tant, que em vinguin al darrere si no els agrada…)

El cert, però, és que en l’any que havíem de rebentar-ho tot de cop i volta l‘A. i jo hem esdevingut ‘persones de risc’, dintre de la nova escala de categories implementada pel virus. Cosa que, a efectes pràctics, vol dir que hem passat de veure la nostra néta dues o tres vegades a la setmana a veure-la en persona un cop cada dos mesos i alguna vegada més a través de la pantalla del mòbil (un sistema que jo, personalment, detesto bastant).

Entremig hem passat la maroma com bonament hem pogut i fins al moment present tota la murga es limita als aspectes funcionals i logístics, no pas a la nostra salut (toquem fusta). Però el temps passa implacable, la possibilitat de viatjar cada vegada és més remota, jo estic a punt de participar en un projecte força engrescador que em tindrà ocupat els propers mesos (i sobre el qual espero poder entrar en detalls aquí mateix ben aviat), l’A. continua caminant tant com pot (a ella no la renyaran pas els metges, com a mi) i, sobretot, continuem sentint-nos molt a gust l’un amb l’altre, ‘quod erat demonstrandum’, que deien els clàssics.

Això sí: cada dia que passa constatem amb una certa angúnia dues coses que abans no ens havien cridat l’atenció. La primera és una paradoxa: tot i que entrem a l’edat que les persones comencen a encongir-se, cada dia ens fa més l’efecte que el terra el tenim més lluny. La segona, derivada de la primera, és una conspiració: cada vegada els objectes tenen més tendència a caure a terra i a demanar-nos (els molt cabrons) que, per recollir-los, ens ajupim.

(Uf! Només de pensar-hi ja sento com em cruixen la zona lumbar, els genolls, les cervicals…)

  1. En nom de la MT i meu la més sincera felicitació pels quaranta-vuit anys de matrimoni… Espero que tingueu més sort que nosaltres que, com sabeu, també l’havíem de petar celebrant les noces d’or en aquest fatídic 2020 i ens vàrem quedar amb les ganes. Potser en el 2022 el senyor/a COVID ja haurà sortit del terreny de joc, la banqueta de virus estarà buida i no l’hauran pogut substituir, cosa que ens posaria molt contents a tots plegats.
    Si ens posem a pensar (a vegades crec que no val la pena pensar gaire quan res està en les nostres mans per fer modificacions) un simple virus, un microorganisme carregat de material genètic envoltat per una proteïna que s’infiltra i reprodueix en les nostres cèl·lules ha capgirat el món i les nostres vides. No cal dir que als que han perdut la vida en aquesta batalla els hi ha canviat del tot. En els més de cinquanta anys que fa que vaig acabar la carrera de medicina no havia vist als meus col·legues tan impotents envers una malaltia. Sabem que hi ha càncers molt agressius i sense cura, malalties mentals que no tenen tractament, però hi ha uns patrons de diagnòstic i de conductes terapèutiques. Amb el/la COVID avui els científics diuen A i demà diuen B. Em recorda la famosa frase d’en Sánchez Llibre, l’expresident del RCDE que deia: En futbol “el que avui és blanc demà serà negre”.
    Els que tenim fills i nets a l’estranger patim encara més aquesta solitud. Com tu dius, les converses a través del mòbil amb càmera activada, són força depriments.Em recorden el final d’aquella meravellosa pel·lícula LAS INVASIONES BÁRBARAS (Canadà, 2003, Denis Arcand) en què en les escenes finals el malalt terminal contacta per Skype amb la seva filla que està en un veler al mig de l’Oceà per acomiadar-se. En el seu moment em va emocionar molt i no m’agradaria pas fer un “remake” en primera persona.
    Que continueu molt feliços. Totalment d’acord amb l’últim paràgraf de l’apunt: ni l’A. ni la MT. tenen perill de guanyar pes. A mi, com a tu, el terra cada dia em sembla més llunyà….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!