Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

28 de novembre de 2020
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (30).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

La vella guàrdia

La primera cosa bonica del dilluns 23 de novembre de 2020 és la vida atzarosa dels vells. Ara mateix, mentre els joves s’escarrassen en el món virtual i els seus pares estenen fràgils ponts entre el passat i un present difícil de domar, els veritables herois de la història són la gent gran. Viuran un decenni o dos més que els seus pares i avis. Estan en contacte amb personatges exòtics que els envolten i als quals els seus avantpassats haurien tirotejat. Han après a acollir com a gendre el marit del fill mascle. Els toca a ells plantar cara als pintes: estafadors que els demanen diners per instal·lar-los a la cuina uns sospitosos artefactes contra les fugues del gas, veus convincents al telèfon que els demanen la contrasenya del compte corrent, voltors instal·lats a prop del caixer automàtic. Algun fan de models publicitaris: i no només Jean Didion, també aquella senyora que es posa minifaldilla perquè ha descobert unes mitges que comprimeixen i li ho aguanten tot. Si temps era temps les cròniques contaven que qui patia vexacions era els infants tancats a col·legis i orfenats, ara són els vells els qui a les residències pateixen una crueltat que sembla extreta dels còmics de terror. I per acabar-ho d’adobar són les víctimes més vulnerables a la pandèmia i se’ls posa al final de la llista d’espera de l’oxigen, tancats a casa, condemnats a un Nadal amb qui tinguin més a prop; és a dir, amb ells mateixos i ningú més. Però quan el virus hagi passat tornaran a sortir i compte amb emprenyar-los gaire perquè són els únics que saben com es fa una guerra.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original).

—————————————————————————

Aquesta felicitat existeix

La primera cosa bonica del dimarts 24 de novembre de 2020 són les persones que veiem en somnis. No les que coneixem, les desconegudes. De fet, tothom quan somia genera rostres que no sap a qui pertanyen. Potser són d’individus amb els quals durant el dia ens hem creuat: vianants que anaven en l’altra direcció, passatgers d’un tramvia, comparses d’alguna pel·lícula, cares vistes fugaçment però que ens han deixat un rastre a la retina. Impressions humanes. Hi ha una pàgina web –thispersondoesnotexist.com– que per una mica més de dos euros crea rostres generats per intel·ligència artificial (utilitzables sobretot en perfils falsos d’internet, ves a saber amb quina finalitat). Des de fa un munt d’anys la nostra intel·ligència real fa aquesta feina mentre dormim i, a sobre, de franc. La nit passada, sense anar més lluny, sopava amb una desconeguda que estava molt afligida. No l’havia vist mai, o així m’ho sembla. Em va explicar que era la dona de Vittorio, un cap de redacció que vaig tenir fa trenta anys i al qual no veig des d’en fa deu. Estava trista perquè es pensava que ell li era infidel, sense proves ni indicis, per instint. Mentre me’n parlava, un cambrer calb (tampoc vist mai abans) li va portar un ram de roses amb una targeta que deia: ‘Des de fa cinc milions tres-cents setanta mil minuts tu ets l’única. V.’  Efectivament, es coneixien des de fa prop de deu anys. Quan m’he despertat tenia la intenció de triar un número per jugar a la loteria, però la imprevista expressió de beatitud d’ella m’ha distret. La felicitat de les persones que no existeixen existeix.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La Nit d’Acció de Gràcies

La primera cosa bonica del dijous 26 de novembre de 2020 és el Dia d’Acció de Gràcies. Com cada any hem importat d’Amèrica aquella tonteria del Halloween, però l’Acció de Gràcies l’hem deixada de banda. Llàstima. Algú em dirà: ¿qui pot tenir motius per donar gràcies aquest 2020? Potser els galls d’indi que es salvaran per manca de convidats. Pel que fa a la resta, ja hem perdut el compte dels morts. Tant els privats com els públics: d’Ezio Bosso a Gigi Proietti, de Luís Sepúlveda a Maradona. T’agradin o no. No sabem on para Alex Zanardi. Ni on anirem el dia de Nadal, o després. Estem atemorits i desconcertats. El càlcul de les pèrdues és… incalculable. No passa ni una hora sense que se’ns recordi allò de ‘no celebreu res avui si voleu poder fer-ho demà’. I tanmateix, gràcies. Per tot. Sense destacar a ningú en particular perquè voldria dir que, d’alguna manera, continuem volent ordenar el destí. La vida no és pas una relació a la qual t’hi acostes per viure cada dijous una bona estona en l’habitació d’un hotel. T’hi has casat, en la salut i en la malaltia i en tot el que resta fins que la mort, òbviament, us separi. Per tant, cada dia és bo i sobretot aquest. Viure com si l’ahir no existís. Haver nascut és el menor dels problemes.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original) 

————————————————————————–

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!