Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

3 de desembre de 2020
0 comentaris

El nostre ‘Cinema Paradiso’ secret (setanta-sisena carta a la meva neta).

Estimadíssima Mila,

De resultes de l’extensa carta que et vaig escriure la setmana passada (aquesta) m’he trobat amb un parell de reaccions de persones que l’han llegida i que m’han fet arribar les seves impressions. Per començar, esmentaré en D., un bon amic que no és la primera vegada –per bé que ara ho ha fet amb més insistència– que em pregunta per què no aplego aquestes cartes i les envio a una editorial o les presento a algun concurs.

També hi ha el cas de la R., una bona i veterana amiga, amb qui de tant en tant coincideixo en els meus passeigs pel Parc Güell i que és una notable coneixedora del món del cinema. Em va dir que cada vegada que llegeix alguna d’aquestes cartes pensa immediatament en quina serà la teva reacció quan, d’aquí a uns anys, les descobreixis i comencis a llegir-les. I, com ja t’he dit que és persona entesa en cinema, em diu que t’imagina dintre de l’escena final de la pel·lícula ‘Cinema Paradiso’, quan el protagonista, Salvatore, tancat en una sala de cinema, contempla el regal pòstum que li ha deixat Alfredo, el seu vell amic. I tot plegat amb un esplèndid fons musical d’Ennio Morricone.

El paral·lelisme em sembla especialment encertat perquè ja fa molt temps que aquesta seqüència en concret la tinc entre les tres o quatre que m’agraden més del cinema que conec (que no és pas tot, ni de bon tros), però com que estic convençut que d’aquí a uns anys ‘Cinema Paradiso’ continuarà sent una pel·lícula de referència no t’avanço cap detall perquè quan la vegis i arribis precisament a aquesta escena final tinguis plena consciència del que vol dir la meva amiga R. i comprovis si les seves conjectures són exactes o no.

Contemplo el camí recorregut fins avui. La feina feta, com si diguéssim. Setanta-sis cartes al llarg de vuit anys. Que, ben mirat, no es pot dir que sigui un llegat gaire generós. Potser sí que donaria per al llibre que l’amic D. vol que porti a un editor (i que no crec que ho faci mai). No arriba a una carta mensual, però en tot cas sí que és bo que sàpigues que, com el regal d’Alfredo a Salvatore, aquesta pila de cartes s’ha anat construint de mica en mica, peça a peça. I m’agradaria que ho interpretessis com la prova que cada dia, amb més o menys intensitat, has estat present dintre dels pensaments del teu avi.

I acabo aquí. Per una vegada que em surt una carta breu no és qüestió d’esguerrar-ho.

Fins a la propera.

——————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!