El Quixot del tiet Martí i de la tieta Conxita.

Una variant de la dita ‘Qui no té feina el gat pentina’ adaptada a la situació de casa en els darrers mesos podria ser perfectament ‘Avi sense neta, feina s’imagina’. Ho dic perquè per culpa del virus i de la nostra condició de persones en edat de risc hem passat de tractar amb la neta un mínim de dues tardes a la setmana a no tornar-la a veure més. O quasi.

Això fa que de tant en tant (generalment mentre passejo) em vinguin rampells d’explicar-li coses –coses que, ai las, sembla que no li podré explicar mentre continuem en fase d’emergència–  i aprofito la situació per anar preparant les meves argumentacions per fer-les ben entenedores. Fins i tot prenc alguna nota apressada per si la memòria em falla.

Un dia de la setmana passada em vaig empescar una bona estratègia retòrica per explicar-li de quina manera els aliments que ingerim van a l’estòmac i tot seguit els seus components es distribueixen per reforçar les diverses parts del cos… i va ser just en el moment que tenia gairebé enfilada tota l’explicació que em va venir al cap el record del tiet Martí, de la tieta Conxita i, sobretot, del seu Quixot.

Dels tiets MartíConxita ja he parlat (vegeu aquí, per exemple) en algun altre moment d’aquests últims setze anys en què em dedico a deixar fixades històries i batalletes de la meva vida en forma d’apunt. De fet el seu parentiu exacte amb mi era el d’oncles-avis ja que ella era germana de la meva àvia, la mare de mon pare. No tenien fills, vivien a l’Eixample en un pis de sostres alts ‘amb davants i darreres’ (un detall important en aquella època: últims anys 50 i primers 60) i eren, ras i curt, els parents rics de la família. Rics i a més a més cultes.

(I també molt afortunats perquè un d’aquells anys els va tocar una bona picossada de diners a la rifa de Nadal.)

En Martí tenia un càrrec important a la companyia telefònica i amb la seva dona viatjaven amb una certa freqüència. Rebia La Vanguardia española i el Paris-Match, fumava en pipa, l’envoltava sempre una olor molt peculiar –barreja de colònia d’afaitar i de tabac fi–, era alt, gros i molt vermell de cara, el coronava una esplèndida tofa de cabells blancs com la neu i va ser de les primeres persones que vaig veure que al menjador tenien una ràdio gramola gran com mig armari per escoltar música. Principalment de Xavier Cugat, que li encantava.

Els regals de Reis que m’arribaven d’aquella casa eren gairebé sempre llibres. En recordo dos. Un que es deia ‘Cuando los grandes artistas eran niños’, que encara conservo molt atrotinat, i un altre que ja no tinc i que era una història il·lustrada de l’aviació per a infants. Un detall no gens trivial perquè el tiet Martí era un gran amant de l’aeronàutica. Tant que quan es va morir -el dia de sant Joan de 1986, als 91 anys- vaig heretar un parell de llibres i un sobre ple de notícies de premsa i de retallables d’avions dels anys trenta i quaranta que, naturalment, tinc perfectament endreçats i catalogats en la caixa corresponent.

Però si m’he animat a escriure aquest apunt és perquè el tiet Martí i la tieta Conxita varen ser les primeres persones que em varen parlar amb admiració i detall de Don Quijote de la Mancha. En una tauleta del menjador tenien una petita estatua del cavaller amb llança i armadura i cada vegada que els visitava em preguntaven si sabia qui era aquell individu. Jo els deia que sí i aleshores m’explicaven alguna aventura del personatge. Sobretot en Martí per bè que la seva dona solia seguir amb atenció la narració i si calia hi feia les seves aportacions.

Me’n deurien explicar un munt, d’històries sobre el Quixot, però l’únic que m’ha quedat gravat és una frase que apareix en una conversa entre ell i Sancho en la qual recomanava a l’escuder que mengés amb moderació perquè ‘la salud del cuerpo se fragua en la oficina del estómago’. La frase em va quedar clavada a la memòria per bé que la interpretació de la metàfora estomacal no la vaig capir en tota la seva amplitud fins més endavant.

I ara m’adono que aquella concepció cervantina de l’estòmac com un indret on es gestionen i distribueixen per tot el cos les substàncies nutritives dels aliments és la que m’ha de servir com a línia argumental per a aquella explicació que li tinc preparada a la noieta de casa. És clar que si ha d’allargar-se molt més aquesta situació de mig confinament i separació potser serà ella la que acabarà explicant-m’ho a mi…

 

Afegeix un comentari