Estimadíssims diccionaris (Original Heidelberg).

Soc un fanàtic dels diccionaris. Abans de començar a escriure aquest apunt he entrat a la base de dades on tinc registrats tots els llibres de casa i en l’apartat dedicat als diccionaris, vocabularis i similars em surten més de seixanta referències. Tots de paper. En tinc de tots els tipus: lexicogràfics, bil·língües, de sinònims, etimològics, especialitzats, antics, actuals… Un munt de volums de diversos formats (diccionaris enciclopèdics, de butxaca, promptuaris, vocabularis…) que sé que tinc controlats i ben a l’abast cada vegada que els puc necessitar.

Tampoc vull enganyar a ningú: d’aquesta seixantena llarga de diccionaris n’hi hauria prou amb els dits d’una mà i potser un trosset de l’altra per enumerar els que he consultat en els darrers dotze mesos. Però, això sí, també he de dir que el meu consum de diccionaris és diari. I més encara si hi afegeixo els diccionaris que tinc en línia perquè aquests mesos que em dedico a aprendre italià pel meu compte he multiplicat notablement el nombre de consultes electròniques en aquesta llengua.

Els diccionaris en línia són una comoditat molt gran, no penso discutir-ho. Però, com passa sempre, tot i les seves virtuts indubtables per a mi tenen un factor molt similar al d’aquell llençol que diuen que se sol perdre a cada bugada. M’explico:

En la meva època escolar -juraria que em vaig estrenar als nou o deu anys amb un ‘pequeño diccionario ITER’ de llengua castellana amb tapa tova de color blau fosc que, ai las, no conservo-, a l’escola, dic, ens estimulaven a fer servir els diccionaris perquè està comprovat que en el trajecte a la percaça de la paraula que es busca la mirada s’aturarà en alguna altra que ens cridarà l’atenció i, per tant, cada paraula de coneixement dubtós que ens empeny a obrir un diccionari sol anar acompanyada d’una o dues més que ens han atrapat mentre la buscàvem.

Aquest saludable valor afegit desapareix, però, quan la consulta la fem en pantalla, que anem directes a l’objectiu. Aquesta és, doncs, l’explicació d’allò que us deia més amunt del llençol i de la bugada.

En els quatre cursos que vaig fer de Batxillerat Elemental, a força de treballar amb el diccionari al costat vaig adquirir una certa habilitat a l’hora de trobar les paraules. Vull dir que el punt en el que obria el diccionari per començar la cerca estava en funció del mot elegit i jo mirava d’afinar al màxim: ‘bitácora’  volia dir que havia d’anar cap al principi, ‘vulgar’ molt cap al final i ‘gutapercha’ o ‘manteo’ es deixaven veure més o menys cap a mig volum.

Un dia de 1967, quan ja treballava a l’empresa de mon pare i a la nit estudiava a l’Escola Industrial, vàrem estar uns quants mesos fent unes importants obres de reforma a l’edifici de l’Organizació Nacional de Cecs, la famosa ONCE. Un enorme casalot situat al carrer Ample (aleshores em sembla que el nom oficial era General Primo de Rivera) entre la plaça del Duc de Medinaceli i l’església de la Mare de Déu de la Mercè i que avui, molt canviat per dintre, acull el Registre Civil de Barcelona.

Una de les feines que vàrem fer va ser la construcció d’un ascensor que començava al soterrani i acabava a l’últim pis. En aquell soterrani hi havia la impremta Braille que, a part d’altres materials, fabricava llibres i els textos i documents que l’organització necessitava pel seu funcionament i per a la comunicació amb els associats. L’equip humà d’aquella gran sala era dels que no s’obliden. Si més no per un noiet de disset anys que encara no havia tret el nas pel món (una vegada més us recordo que no es pot establir cap punt de comparació entre els nois que el 1967 teníem disset anys i els d’ara).

Per resumir una mica barroerament diré que hi havia un treballador que hi veia i la resta de l’equip, cinc o sis homes més, eren invidents. El primer era un xicot navarrès alt, gruixut, fort i pèl roig que es deia Faustino, anava abillat amb una bata de color blau i feia anar la màquina impressora, de la marca Original Heidelberg.

La seva feina era fixar a l’aparell una xapa metàl·lica en la qual hi havia marcat amb punts de l’alfabet Braille el text de la pàgina que s’havia d’imprimir i, tot seguint la cadència que fixava la màquina, anava posant i traient a mà els fulls del volum que estava imprimint. Uns fulls de color marró, consistència força rígida i bastant més grans que un foli normal que en contacte amb la xapa adquirien el relleu que els feia llegibles pel tacte expert dels cecs. Una feina mecànica, sí, però que exigia gran coordinació de moviments perquè una distracció o un canvi de ritme inesperat –la boca de la màquina s’obria i es tancava contínuament– a l’amic Faustino li podia costar uns quants dits.

La resta de l’equip –ho torno a dir: tots invidents– el formaven, per una banda, els encarregats de cosir els plecs de cada llibre i afegir-hi les cobertes i, per l’altra, els que confegien la matriu de cada pàgina. És a dir, els que armats amb un punxó inscrivien a la xapa metàl·lica els signes en forma de punts corresponents a cada lletra.

Aquests darrers formaven, per entendre’ns, el sanedrí de savis d’aquelles quatre parets. Val a dir que en aquella impremta no només es fabricaven llibres de Tolstoi, per posar un exemple, sinó que en la majoria dels casos s’imprimien textos de caire més funcional. Uns textos que podien venir preparats en format Braille pels seus mateixos autors o, senzillament, enregistrats al dictat amb una cinta magnetofònica.

La feina d’aquell grup de savis era, per tant, múltiple: asseguts tots al voltant d’una sola taula preparaven les matrius, però abans revisaven els textos no només a la percaça d’errors materials de picatge sinó, sobretot, d’errades del que podríem dir-ne ‘d’estil’. Això feia que quan sorgia un problema -un mot mal escrit, un concepte mal aplicat, la construcció d’una frase que no acabava de funcionar- el discutissin entre tots ells per trobar la solució més adient. No cal dir que sempre que podia visitava aquella impremta i assistia embadalit a l’espectacle intel·lectual d’aquelles discussions i, fins i tot, alguna vegada m’atrevia a ficar-hi cullerada.

Un dia, en ple debat pel significat d’una paraula que no acabava d’ajustar-se bé en el conjunt d’un paràgraf, un d’ells (juraria que es deia Zapata) em va demanar que mirés com la definia un diccionari bastant gruixut que corria per allí. El cas és que vaig obrir-lo pel punt que més o menys calculava que trobaria la paraula amb tanta sort que només vaig haver de saltar un parell de pàgines per arribar-hi.

A la vista de (ai, perdò; que eren invidents). Volia dir que davant d’aquella rapidesa en Zapata i algun altre membre del sanedrí em varen felicitar perquè es notava, deien, que, malgrat la meva curta edat, ja estava força familiaritzat amb l’ús dels diccionaris.

No cal que digui com em vaig posar de cofoi en sentir aquells elogis. Tant, que aquella escena no l’he oblidat mai i em ve al cap de manera automàtica cada vegada que obro algun dels més de seixanta diccionaris que, com he dit en començar, conservo a casa. Potser per això, de manera inconscient, m’he convertit en un col·leccionista -o, si més no, un acaparador- d’aquests meravellosos enginys de paper denominats diccionaris que mai m’han enganyat i que tants bons coneixements m’han proporcionat (i que espero que em continuïn proporcionant).

Afegeix un comentari