Rosa o clavell (sobre els canvis de costums i el pas del temps) (i 2).

(L’anterior apunt el teniu aquí)

Abans de continuar, deixeu-me fer un comentari previ: la citació poètica de Guillaume Apollinaire que tancava l’apunt anterior no me la van ensenyar a l’acadèmia de pis on vaig fer el Batxillerat. Allí, de fet, vaig estudiar francès durant els quatre cursos que van de 1961 a 1964 (l’anglès no s’estudiava gairebé enlloc) i poc després –seria el 67 o el mític 68– aquests versos els vaig sentir en un disc de vinil, que encara conservo a la pila dels que més m’estimo, amb la veu impressionant de Serge Reggiani que els recitava a la introducció de la cançó “Paris ma rose”. Escolteu-la abans de continuar:

Suposo que això de mirar cap enrere quan et vas fent gran per ponderar els canvis que detectes entre els costums que hi havia a l’època que eres jove i els d’ara és un atribut propi de l’espècie humana. Totes les generacions ho deuen haver fet en arribar a aquella edat en què la maduresa ja comença a ésser superada.

De tota manera, tinc la impressió que els qui vàrem nàixer en els anys centrals del segle passat -els que, per tant, ara voregem la setantena-  hem estat la generació que ha viscut més canvis transcendentals en un període més curt de temps. En tots els àmbits: el pensament, la tècnica, els costums, les relacions socials, les idees polítiques, les expressions artístiques, les comunicacions, la ciència…

Podria posar molts exemples però ara mateix me’n venen al cap un parell pertanyents a la meva experiència personal. El primer seria la relació amb els pares i els avis. Una relació de respecte –gairebé de submissió– que, pel que fa a mi, puc il·lustrar dient que als pares els vaig tractar de vostè fins als divuits anys (1968) i encara sort d’un seguit de circumstàncies acumulades que em varen empényer a fer el canvi i que no explicaré per no allargar-me excessivament. Un tracte, el de vostè, que es mantenia també, i amb més rigor, amb els mestres, els mossens, els avis i en general amb tota la gent gran. No en faig bandera ni proselitisme; senzillament ho esmento perquè ho vaig viure així.

Un altre canvi radical de costums i maneres de fer el detecto en els rituals al voltant del naixement de les criatures. I no em refereixo pas a aquelles quimeres relacionades amb les cigonyes o amb París. M’explicaré.

No és la primera vegada que comento que si és veritat allò que diuen que poc abans de morir-te et passa pel cap la pel·lícula de la teva vida amb els moments que l’han marcada de manera més intensa, estic convençut que en el meu cas no hi faltaran dues escenes molt concretes i gairebé idèntiques, separades dos anys i mig (1975 i 1978) en el temps i situades en un mateix escenari: un petit cubicle annex a la sala de parts de la Clínica de Lourdes (que ja no existeix) des del qual ens permetien als pares assistir, sense emprenyar gaire, al moment del naixement dels nostres fills.

Són escenes que recordo breus. Com a molt, en la meva memòria duren un minut perquè comencen en el moment que alcen la persiana que et tapava la visió del quiròfan, quan el cap de la criatura ja està sortint. Poca estona, però us asseguro que aquell minut en el transcurs del qual veus aparèixer gradualment el cos del teu fill però encara no li veus el sexe (és a dir, no saps encara si és fill o filla) està carregat amb una màgia molt especial que des d’aquell mateix moment saps que t’acompanyarà tota la vida.

Aquella situació de no saber el sexe del que estava en camí, absolutament impensable no només avui sinó fa ja vint o vint-i-cinc anys ben bons, en aquella època era normal. El màxim avenç de la tecnologia ginecològica que nosaltres vàrem experimentar va ser el so del cor del fetus amplificat gràcies a un micròfon que el metge posava damunt la panxa de l’A. en les visites programades al llarg de l’embaràs. Uns batecs ràpids com el trot d’un cavall que ens deixaven meravellats.

No saber el sexe de la criatura permetia coses com el joc de les llistes dobles de possibles noms. Ja que les dues vegades varen venir nois, pels racons de l’ànima ens ha quedat surant el nom Maria del Mar triat en les dues ocasions, però que no va treure la rifa. També ens permetia preparar un equipament de roba en el qual, en principi, no hi havia lloc ni pel blau ni pel rosa. Encara guardem algun jerseiet de colors ben virolats que de tant en tant ens fa gràcia de recuperar…

La situació, com veieu, és diametralment oposada a la d’ara: ningú (o quasi ningú) es planteja l’alternativa d’ignorar el gènere de la criatura –suposo que encara algun metge ho deu preguntar abans de revelar-lo, per si de cas– i, en conseqüència, la majoria de futurs progenitors ja té decidit el nom d’avançada.

(Una situació que, per cert, dona peu a frases com “Estem embarassats d’un… (o d’una, i aquí poseu-hi el nom que vulgueu)” que a mi, ho sento, em provoquen urticària.)

A part de la urticària, que és un problema meu, no hi tinc res a dir. Que consti. I menys a criticar. Que consti encara més. El concepte de l’enjòlit o del que és màgic cadascú se’l fa a la seva manera, només faltaria. I a més a més estic segur que l’emoció amb què evoco les experiències que he explicat més amunt és experimentada també pels pares d’ara a partir d’estímuls diferents. És allò del pas del temps…

En tot cas sé d’una experiència bastant propera d’una parella que coneixia el sexe de la criatura que esperava i que, tot i haver decidit el nom que li posarien, no el varen dir a ningú per una raó que em va semblar molt raonable: volien veure-li la cara de debò -les ecografies no serveixen per a això- i comprovar que el nom que havien triat s’hi adaptava bé. No és gens trivial, l’assumpte: el binomi nom-rostre acompanyarà la criatura al llarg de la seva vida i no és qüestió d’anar amb frivolitats ni amb presses.

Acabo ja. Aquesta mini-sèrie de dos apunts sobre els canvis de costums i el pas del temps que ara arriba al final la vaig començar evocant Plató i Sòcrates, ha continuat amb Apollinaire i la tancaré amb música de cap a la meitat de la dècada dels cinquanta. Dels clàssics a la ‘copla’, com si diguéssim. Poca broma.

Siau bonets…

 

Afegeix un comentari