Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

—————————————————————————

Proietti al telèfon

La primera cosa bonica del dimarts 3 de novembre de 2020 és la veu de Gigi Proietti (*) al telèfon. En realitat no ens hem trucat mai, però el sentia sovint quan trucava a mon pare, que té 89 anys i viu a quatre-cents quilòmetres de distància, sol. Per la raó que ja us podeu imaginar aquest últim any ens hem vist rarament i en un futur pròxim calculo que encara menys. Ens queda el telèfon al qual confia uns llargs relats que van des de la infantesa en temps de guerra fins a les expansions inesperades de la tercera edat, dels infants del riu Reno als polis de San Francisco. Hi ha nits, però, que noto que té pressa per penjar, com si estigués enfeinadíssim. És aleshores quan em sembla sentir, com a teló de fons en el seu televisor, la veu inconfusible de Gigi Proietti. Espigolant pels canals tard o d’hora te’l trobes: una representació teatral, una pel·lícula, un esquetx o una ficció. Sempre hi és: un companyia al llarg del temps. Perquè si apareix Proietti el passat és diferent i el present, una cambra confortable, un escenari il·luminat per un focus on tot va bé. Com anirà després? Ves a saber, però ara tot va bé. Tots tenim algú que ens transporta a una altra banda, més enllà: un escriptor, un actor, un amic. Hem de ser agraïts amb qui té aquest do i el dispensa amb gentilesa. Màgia de l’oblit, art que ens salva. Mon pare ha sabut pels telenotícies que Proietti se n’ha anat, però jo li donaré una versió diferent: ‘És a la sauna amb Totó suant sota la tovallola fins a deshidratar-se”.

 (*) Aquí i també aquí trobareu informació sobre Gigi Proietti, un actor molt popular a Itàlia que s’ha mort aquesta setmana, precisament el dia que complia 80 anys.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

Qui vol ser Déu?

La primera cosa bonica del dimecres 4 de novembre de 2020 passa a Amèrica. O potser a la sala on esperes torn perquè et facin el PCR o el test serològic que identifica el coronavirus. En aquest punt de la nit a la teva ciutat un de cada catorze examinats resulta positiu. Comptes els presents i sou, precisament, catorze. Així doncs, a qui li toca? es pot triar? Instintivament t’hi exclous. Potser el millor fóra ser asimptomàtic, prefereixes estalviar-te la quarantena. Perquè, vejam, quants anys deu tenir aquell paio del barret a quadres? Setanta-cinc? Doncs això… Però, ep, aquella dona que ara se li acosta, porta dos números, seu al seu costat i li agafa la mà. T’inspiren tendresa. Vejam la noia rossa amb cua de cavall i les botes sense mitges. No arriba als trenta. Deu ser una atleta. Però li sona el mòbil i sents que parla amb el seu fillet, afectuosament. Millor no. I el de quaranta anys amb aspecte de solter? Perfecte. O no? Per què sempre a ells? Els últims de l’altra filera i els primers d’aquesta? I qui, si no? Repasses les cares, les mirades, l’actitud del d’abans… Deu ser terrible ésser Déu. Horrorós, encara que sigui un joc. Poses les paperetes amb els noms dins del barret. I la cosa bonica és que també hi poses el teu. Això està bé. Preparats.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

Mario Hebdo

La primera cosa bonica del divendres 6 de novembre de 2020 seria la supervivència de ‘Il Vernacoliere’. Si no l’heu llegit mai i ni tan sols teniu intenció de fer-ho, almenys us haureu fixat en algun dels seus cartells: se us haurà escapat un somrís o potser haureu mogut el cap tot remugant, però segur que mai us haurà deixat indiferents. És un joc editorial que funciona des de fa uns quants decennis. El seu tipus de sàtira pertany a uns altres temps, més lleugers que els actuals. S’atreveix amb tots els murs i tant li fa quan varen ser alçats. A diferència de ‘Charlie Hebdo’, les arrels de la seva irreverència les incorpora en cada crònica i això li atorga una legitimació que als francesos els manca sovint. Dels ‘pisani’ (*) en fa una categoria de l’esperit, una mica com feia Totó amb els caporals. Si se’n fot dels déus és perquè no suporta l’autoritarisme, els destins decidits des dalt de tot i els creients en l’interès propi. El director, Mario Cardinali, té 83 anys i fa una espècie de ‘one man show’. És un paio singular que no conec, tot i que, en certa manera, sí. Als 16 anys escrivia, imprimia i distribuïa ell sol el diari satíric del liceu Galvani –‘Galvani botxí’–, l’òrgan del Col·lectiu Granotes del qual era l’únic membre. Mai ha tingut targeta, ni ha ofert cap sopar a palau, aquest Cardinali. Ara és en crisi i demana cinc mil subscripcions per continuar estant present en aquells miratges del desert enmig de les ciutats que en diem quioscos (**). Se’ns acaba d’anar Robert Fisk, ara no ens podem quedar sense ‘Il Vernacoliere’. No és cert que una rialla ens enterrarà: al contrari, és el que ens manté en el món. (***)

(*) Pisani: els habitants de Pisa.

(**) Vegeu aquí la petició que Mario Cardinali fa als lectors.

(***) Vegeu aquí la pàgina web d’aquesta combinació a la italiana entre El Jueves d’ara i l’històric El Papus.

(El cartell -la ‘locandina’- d’aquest novembre. Si cliqueu al damunt, creix una mica)

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!