Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Estic segur que més d’un lector haurà relacionat el títol que he triat per a aquesta sèrie sobre música i grecs que avui s’acaba amb el d’un llibre escrit fa gairebé un segle pel periodista Manuel Brunet (vegeu aquí la seva vida i obra) la coberta del qual il·lustra l’encapçalament de l’apunt d’avui.

De fet el llibre que reprodueixo és l’edició que la Biblioteca Selecta va fer l’any 1956 i que és la que jo tinc. Més cap aquí -concretament, el 1993- l’editorial Parsifal va publicar una edició en facsímil de la primera versió que recentment he regalat a una bona amiga molt amant de tot el que es relaciona amb Empúries i la seva contrada. Possiblement aquesta versió encara la podreu trobar a la xarxa de Biblioteques (per si hi esteu interessats, vull dir).

El llibre de Brunet, a cavall entre la història i la novel·la, esplèndidament escrit i molt ben documentat, parla de l’encís d’uns navegants -els grecs- per una terra -l’Empordà– que no coneixien i ho fa amb un esperit inequívocament noucentista,que era el que pertocava l’any 1925 que és quan va veure la llum per primera vegada (amb un èxit ben notori, per cert).

Una cosa molt similar a aquella atracció experimentada pels nadius empordanesos pel visitant desconegut és el que recordo haver sentit durant les edicions del Festival de la Canción Mediterránea a què he fet referència en apunts anteriors. M’apresso a dir que en aquest cas els factors del producte segueixen un ordre invers perquè, naturalment, la relació que estableixo amb la narració de Manuel Brunet no és pas d’aleshores sinó de molt més cap aquí, quan vaig llegir el llibre per primera vegada.

(Per cert, ¿no trobeu que hi ha llibres que ja des del títol conviden a abraçar-los? Us en dic quatre que em venen ara mateix a la memòria, però segur que n’hi ha una pila més: “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls” (Cesare Pavese), “Te deix, amor, la mar com a penyora” (Carme Riera), “Si són roses, floriran” (Manuel de Pedrolo) i el que ens ocupa avui que, per cert, en la primera edició es titulava “El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”).

En un apunt dels primers temps d’aquest Bloc parlava de la senyora Moskouri i deia que “la guanyadora va ser una noieta d’aspecte tímid, quasi immòbil damunt l’escenari i parapetada darrere d’unes ulleres de pasta negra que es deia Nana Mouskouri i que concursava amb una cançó de nom “Xipna, agapi mou” (traduïda com “Te quiero, agapi mou” en la versió de José Guardiola).
L’excepcional lirisme d’aquelles cançons, la peculiar manera d’interpretar-les (“Què elegant!”, deia ma mare quan cantava Aleko Pandas) i –detall no gens trivial, almenys per a mi– la musicalitat de la desconeguda llengua en la qual ens arribaven els varen donar un aura d’enigma i de màgia molt especial que els va posar el públic –el del Palau dels Esports i el de la saleta de casa– a la butxaca.”

I més endavant continuava: “Una cosa similar va passar en l’edició de 1965, la setena. Va guanyar “Min les tipota” (traduïda aquí com “Todo ya lo sé” en la versió, també, de José Guardiola), cantada per Zoi Kurukli i Niki Camba. El mateix misteri, el mateix encís en una cançó de la que encara avui recordo fragments de la lletra original: “Min les tipota, min les tipota, taxiris toxero…” (o com dimonis s’escrigui; però us juro que sonava així mateix).”

Per cert, podeu escoltar ‘Min les tipota’ en l’apunt anterior (aquest).

Acabo. Sempre he pensat que una de les coses importants que em vaig perdre en fer només el ‘Batxillerat Elemental’ (quatre cursos en els quals –vegeu aquí– vaig tenir la immensa sort d’estudiar llatí) i no el que se’n deia ‘Superior’ (de dos cursos més) va ser l’assignatura de grec clàssic. Ja sé que entre aquella llengua i la que es parla ara a Grècia hi ha una gran diferència, però us asseguro que encara paro l’orella amb atenció quan pel telenotícies surt alguna notícia d’aquell país i sento la bella musicalitat del seu idioma en boca de la gent. Del carrer o polítics. Una musicalitat que em remet a temps ancestrals, quan uns navegants grecs es varen quedar meravellats contemplant el pèrfil de la costa de l’Empordà.

Meravellós desembarcament el dels dels grecs a casa nostra. El musical durant els anys seixanta, i el que ens explica Manuel Brunet…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!