Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

28 d'octubre de 2020
0 comentaris

Records dels anys 60: el meravellós desembarcament musical dels grecs a la Mediterrània (4).

(La sèrie comença aquí)

A partir d’aquella segona edició del Festival de la Canción Mediterránea la presència de cançons gregues ja va ser una constant fins a la darrera, la de 1967. I amb força èxit perquè encara guanyarien una altra edició, la de 1965 (ara en parlaré), i quedarien tercers en la de 1961 (també en parlaré).

Seguint l’ordre cronològic, l’any 1961 tornem a trobar Alekos Pandas fent un tàndem amb Angela Zilia que va obtenir el tercer premi amb ‘Ta grisa matakia’, una cançó que en la seva llengua original sonava així:

Aprofito ara per explicar un parell de peculiaritats d’aquell Festival: en primer lloc, les cançons les defensaven dos intèrprets diferents. No estava escrit enlloc, però la convenció era que un cantava una versió més clàssica i l’altre es decantava per la banda de la modernor. Vaja, el que aleshores es deia ‘la versió melòdica’ i ‘la versió rítmica’. Això va donar peu a parelles d’intèrprets… curioses, si més no. Com, per exemple, Imperio de Triana-Ramon Calduch, Torrebruno-Nilla Pizzi, Mary Santpere-Dodó Escolá, Víctor Balaguer-Los Iruña’ko, Duo Dinámico-Lolita Garrido, Georgie Dann-Frida Boccara, Alberto Cortez-Marty Cosens, Los TNT-Franciska, Hermanas Serrano-Dodó Escolá, José Guardiola-Monna Bell, Dyango Lita Torelló, Betina-Antoni Parera Fons, Francisco Heredero-Los de la Torre, Little Tony-Gianni Pettenati.. i Salomé i Raimon.

La segona peculiaritat era que molt pocs dies després del Festival arribaven a les botigues els discos amb les cançons guanyadores i les seves versions en castellà. Cantades pels mateixos intèrprets originals o per alguns d’aquí. En la majoria dels casos l’editora d’aquells discos era Belter, tot un clàssic (vegeu aquí i fixeu-vos en l’explicació que trobareu sobre l’origen del nom de la companyia). En aquest sentit recordo que José Guardiola i Lita Torelló se’n varen fer un bon fart d’editar discos amb versions.

Escolteu ara la versió del ‘Ta grisa matakia’ cantada pel mateix Alekos Pandas… però en castellà:

I arribem a l’edició de l’any 1965, la del primer premi a una petita meravella titulada ‘Min les tipota’ i cantada per dues senyores de categoria: Niki Kamba i la gran Zoi Kurukli.

Quan el 24 de setembre de 1967 va baixar el teló de la novena edició del Festival de la Canción Mediterránea ningú (ni els mateixos organitzadors) s’imaginava que ja no tornaria a celebrar-se’n cap més. El cert és que no recordo que mai es donés una explicació oficial dels motius d’aquell final en sec però sembla bastant plausible pensar que estava relacionat amb el triomf uns mesos després -abril de 1968- de Massiel al Festival d’Eurovisión amb el famós ‘La la la’.

Aquell triomf obligava a TVE a organitzar l’edició de l’any següent i, per tant, tots els recursos econòmics de la cadena es varen concentrar en l’organització d’aquell esdeveniment que, ai las, va estar a punt d’anar-se’n al garet. Un garet en forma de boicot internacional a causa d’un estat d’excepció decretat pel règim de Franco.

(Trobareu tots els detalls explicats en aquest apunt. És llarg però molt substanciós, ja us aviso).

En el proper apunt -el que tancarà la sèrie- continuaré parlant d’aquells anys en els que vàrem viure de molt a prop el meravellós desembarcament musical dels grecs a la Mediterrània.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!