Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dilluns 26 d’octubre de 2020 seria la imaginació al poder. Sobretot ara, quan aquell crit del filòsof Herbert Marcuse que va esdevenir l’eslògan del Seixanta-vuit, ha estat rebutjat com si fos un aprovat general polític. I tan útil que ens hauria estat si s’hagués aplicat… Llegeixo ’Un segle de pandèmies, de la grip española al covid-19’, de Mark Honigsbaum. Acaba així: “Ningú de nosaltres no hauria IMAGINAT mai que el nou virus provocaria tants estralls en el nostre món i a les nostres vides, ha dit el director general de l’Organització Mundial de la Salut sis mesos després del primer informe sobre la pneumònia anòmala de Wuhan. No podem permetre que la IMAGINACIÓ ens torni a fallar de manera tan catastròfica com fins ara”. I per comptes d’això vet aquí que la segona onada ens ha agafat per sorpresa com si fos una cosa imprevisible, talment com si ens moguéssim amb models d’intervenció propis d’un passat llunyà i diferent. En els poders d’arreu del món hi ha persones que, abans de qualsevol altra qualitat, estan notablement mancades d’imaginació. Jugadors d’escacs que reaccionen al darrer moviment i no quan hauria calgut, cinc o sis jugades abans. Educats en una aritmètica de l’acumulació i incapaços d’un pensament no lineal el virus se’ls ha menjat la imaginació. La salvació no la tenim mai a l’abast de la mà, va sempre un graó per endavant de la fantasia.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La primera cosa bonica del dimecres 28 d’octubre de 2020 és aquella sensació de cosa vista, ja viscuda, que m’agafa quan contemplo la fotografia de l’amo de la fonda de Mestre (*) que ha parat una taula al seu menjador per convidar l’alcalde de Venècia a les 5 del matí, poc abans de l’alba. Què em recorda? El mes del Ramadà. Un mes de prohibicions, de manca d’activitat almenys durant els horaris habituals. Quan residia a Egipte i al Líban n’he viscut uns quants, de ramadans, i sempre és complicat adequar-te a les ordres d’una autoritat en la qual no hi creus. Se’t fa estrany menjar fora d’hores, quan el fil blanc i el fil negre ja no es poden distingir. L’endemà, oficines tancades (potser ja experimentaven el teletreball). Ni un sol cinema, tothom a casa a mirar per TV les sèries de trenta capítols programades expressament per a aquell període. Pel carrer trobaves només gent enrabiada, agressiva, disposada a la brega per qualsevol niciesa i se la podia entendre: la fam no els tornava més conciliadors i es desfogaven com podien. La idea inicial era que tot allò fos una evocació del camí de la salvació, però a l’Orient Mitjà la gent es continuava morint. M’ajudava pensar que aquell sacrifici tenia una data d’acabament ja preestablerta. No em tranquil·litza que el proper termini es remunti a maig de l’any que ve, però ja veig que és un pacte amb el destí. Es resava molt i la sensació era que tampoc hi havia gaires coses més a fer. Fins ara sempre ha funcionat.

 (*) Mestre és una localitat que pertany al municipi de Venècia.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!