Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (25).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dilluns 19 d’octubre de 2020 és aquella que fas pensant que potser és la darrera vegada. Hauria de ser un sentiment de nostàlgia anticipada. Però no. En aquests temps precaris moltes coses són així. La diferència és que ara ja ho sabem. Quan l’1 de març vaig agafar l’avió per tornar de Nova York no pensava que aquella ruta arribaria a convertir-se en un desig impossible i no en un vol com qualsevol altre. L’altre matí, en canvi, vaig anar a la piscina amb una actitud totalment diferent. Com si fos una gran ocasió. Un do. Una cosa que se m’havia concedit, però que desconeixia si l’endemà podria continuar gaudint-la. De fet, no vaig fer cap reserva per a un altre dia. Les restriccions no em varen semblar excessives (tot badant vaig acabar tirant-me a l’aigua amb la màscara posada). No donava res per descomptat i valorava tot allò que era possible. Vaig fer les habituals quaranta piscines, ni una més, com si fos una sessió igual que les altres tot i que notava més agilitat als braços, més llum al fons. Després de la trentena virada vaig adonar-me que alentia instintivament el ritme i vaig accelerar. Quan sortia pensava: si ens tornen a confinar -en el fons ja ha passat i res no ens diu que no repetim- hi tornaré una altra vegada. Imagina què bonic que seria si el cicle de l’existència fos també així.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La primera cosa bonica del dimarts 20 d’octubre de 2020 és un quintet curiós: una senyora generosa, un parell de monges, un venedor egipci de fruita i verdura i Déu. La botiga és oberta totes les hores i tots els dies. Serveix a restaurants i treballa a preus molt raonables. Les dues monges hi han acudit per comprar provisions pel convent. Ja han omplert unes quantes bosses. La més jove, llaminera, ha posat l’ull en un pebrotet. Li demana permís a l’altra, que mou el cap: ‘no en tenim prou… deixa-ho córrer’. Una senyora d’aspecte elegant és a prop i sent la conversa tot i que era gairebé un murmuri. Interromp la tria de raïm que estava fent i se’n cap al venedor a dir-li alguna cosa. Quan les monges arriben a la caixa la despesa ja està pagada. Davant de la seva sorpresa el venedor senyala la senyora, a l’altra punta, entre els tomàquets. I afegeix pel seu compte una caixa amb albergínies. De regal. Les monges surten exclamant benediccions però sense saber ben bé quines han de fer, atesa la situació multireligiosa. Quan la senyora arriba a la caixa el venedor àrab no treu cap tiquet i l’acomiada amb un gest. Ella se’l queda mirant. Ell diu ‘ja està pagat’. Ella: ‘¿per quí?’. Ell alça la mirada al sostre i diu ‘només hi ha un Déu’. Hi ha vegades que es podria arribar a creure en l’espècie humana aquí a la terra.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La primera cosa bonica del dijous 22 d’octubre de 2020, per molt impròpia que us sembli la imatge, són els pensaments amagats -els ‘retropensaments’, en podríem dir- de l’analista del ‘New Yorker’, Jeffrey Toobin. Com ja tothom sap, sembla que en una formalíssima reunió per Zoom, dedicada als possibles efectes posteriors de les eleccions americanes, n’analitzava les conseqüències jurídiques. En una pausa del debat va pensar d’aprofitar per atendre ‘afers personals’ amb una videotrucada eròtica… sense adonar-se que encara estava connectat. L’han suspès de feina tant a la revista com a la cadena de televisió amb la qual col·laborava.

Puc entendre-ho, i se’m fa difícil no somriure una mica davant d’aquest home de seixanta anys que, tot esquinçant un vel, em confirma una sospita. En moltes reunions m’he preguntat en quines coses deuria estar pensant aquell administrador distret, quines raons inajornables empenyien el conseller a absentar-se durant uns minuts, per què el vicepresident no parava de consultar el rellotge. ¿On van els convidats dels ‘talk shows’, després de mostrar-se indignats, quan es treuen el micròfon i tanquen les connexions? És ridícul, però en el fons és molt humà. Perquè molts homes són així. Els diuen: ‘Jeff, tu a la Cort Suprema’ i aquell no en té ni idea, però hi va. Estic segur, però, que després, quan estan ocupats amb ‘l’altra feina’, pensen en el consell d’administració o en la pròxima conferència.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Afegeix un comentari