El ‘Rascayú’ i els poetes catalans (històries de fa setanta anys) (1).

Tinc la secreta esperança que l’any que ve, aprofitant que serà el centenari del naixement de Joan Triadú, algú es dedicarà a estudiar una mica la importància que va tenir en el seu moment, l’any 1951, la publicació de l‘Antologia de la poesia Catalana 1900-1950. I de manera molt especial la gran (en termes relatius, ateses les migradeses de l’època) polseguera que va aixecar tant en la parròquia literària de l’interior com en la de l’exili. Podem dir, doncs, que l’Antologia de Triadú era un llibre de format petit i compacte (vegeu-lo  en la imatge que encapçala l’apunt) però carregat amb bala.

Les reaccions que el llibre va suscitar -moltes en to de queixa, sobretot per part dels qui no apareixien en la tria-  varen ser variades i donarien joc a uns quants apunts com aquest. Vull, però, centrar-me en una d’aquestes reaccions que no em sé estar de qualificar com a peculiar.

Repassant aquests dies el segon volum del llibre “La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951)”, de Joan Samsó, un treball imprescindible per conèixer el que passava en aquell període en la nostra cultura que va ser editat el 1995 per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en el capítol dedicat precisament a la publicació de l’Antologia em trobo amb un poema satíric que comença així:

TRIADÚ TRIA DUR
Triadú: cuando mueras, ¿Qué harás tú? (Cançó popular)
(Morts, supervivents i apareguts)
Ai, Triadú, ets massa dur en la tria!
Guaita les ombres dels que has rebutjat
com ronden la famosa Antologia
i et demanen un xic de pietat!
(…)

El poema -que continua unes quantes estrofes més- es va publicar en el número d’agost-setembre de 1951 de la revista ‘Ressò’ i el signa Antoni Ribera (vegeu aquí el seu perfil a la Viquipèdia), poeta de la mateixa edat, més o menys, que Triadú i que després d’uns inicis com a escriptor de poesia va continuar fent novel·la. Fins a la seva mort, l’any 2001, Ribera va ser força conegut també pels seus estudis sobre el món de la ufologia (va ser un dels fundadors del Centre d’Estudis Interplanetaris de Barcelona) i sobre el submarinisme (va ser un dels fundadors del CRIS, Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines).

Però el que m’ha cridat més l’atenció és la frase que serveix d’introducció del poema, que he escrit amb lletres vermelles, perquè és una referència fàcilment identificable pels qui tinguin més de seixanta anys i que em sembla que val la pena d’explicar-la ara i aquí per tal que, en la mesura del possible, no s’acabi perdent del tot.

Breu: aquest “Triadú: cuando mueras, ¿Que harás tu?” remet a un fox-trot gravat el 1943 pel cantant mallorquí Pere Bonet -més conegut com Bonet de San Pedro (vegeu aquí)– que es deia “Rascayú” i que en el seu moment també va aixecar força polseguera. Fins a l’extrem que, tot i ser una cançó de gran popularitat, el règim franquista no va dubtar gens a prohibir-ne la difusió per la ràdio.

En l’apunt de demà explicaré unes quantes coses més sobre aquestes curioses connexions entre el “Rascayú” i els nostres poetes de fa setanta anys. Us hi espero.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *