Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (23).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dilluns 5 d’octubre de 2020 és el primer dia com a beat del pare Olinto Marella, l’únic futur sant que he conegut de prop. Ahir el varen beatificar. De fet, era un simple mossèn però s’ocupava dels orfes i dels desheretats que el consideraven com un segon pare. Feia classes al seminari però al seu estil, el varen suspendre i després rehabilitar. Va canviar de ciutat, de Venècia a Bolonya, i de matèria, de teologia a filosofia. Durant la guerra va salvar un munt de jueus amagant-los a casa seva. També algun desertor alemany. La línia de la frontera la posava allí on li suggeria el cor. S’asseia en un tamboret al centre de Bolonya, a la cantonada on hi havia l’aparador de la xarcuteria més famosa de la ciutat i demanava caritat als que hi sortien, carregats de sentiments de culpa. La meva mare m’hi portava un cop al mes, normalment cap al dia 27, per preparar algun àpat de celebració: jo rebia la meva paga i l’ajudava. A la sortida ella agafava els paquets i em posava a la mà un bitllet perquè li donés a aquell home de llarga barba que em semblava més vell que el temps. Al principi, atemorit, deixava ràpidament els diners i fugia. Després vaig aprendre a mirar-lo als ulls. Un vespre de tardor i castanyes, després de donar-li el bitllet la meva mà va trobar la seva. Tot i que jo era un infant de set anys ja era seguidor de Gianni Morandi, el Bolonya F.C. i el PCI. Vaig afegir a la llista un futur sant. I allò que val, queda.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La primera cosa bonica del dimecres 7 d’octubre de 2020 són ‘Les poques coses que valen la pena’, a la televisió però, sobretot, a la vida. És un programa (*) que comença aquesta nit a la TV2000 amb Simone Cristicchi amb aquest títol i aquest argument: aprendre a reconèixer el que és essencial, acceptar-ho i alliberar-se de tota la resta. L’han enregistrat en un lloc, el Casentino, on la natura predomina damunt de les urbanitzacions, el silenci sobre el caos, les ermites sobre els edificis (**). Sembla una teoria, però si no és ara, quan la posarem en pràctica? Esperant que arribi l’hora del programa he sintonitzat la Rai 5. Passaven un documental sobre la sumptuosa vida de Raymond Loewy, dissenyador americà d’origen francès. És l’home que va renovar l’ampolla de la Coca Cola, el paquet de Lucky Strike, el logo de la Shell. Ha endreçat i ha posat color a les nostres vides. En el punt àlgid del seu èxit posseïa castells i finques escampades per mig món. Després ho va perdre gairebé tot. Finalment es va vendre la seva casa francesa. El comprador la volia buida i tots els objectes que contenia els va posar a subhasta. Va seure a primera fila i durant quatre hores va veure com s’anava venent peça a peça tota la seva vida, des de la cullereta de quan era un infant fins a l’escriptori en el que havia reinventat l’Air Force One. En acabar es va posar el barret i va marxar. Portava un vestit elegant i passat de moda, va anar cap al seu Studebaker insuperable i igualment passat de moda. La seva muller Viola l’esperava asseguda al seient de l’acompanyant. Darrere, la filla jugava amb un disc rescatat in extremis del juke box: era dels Rolling Stones. Va engegar el motor i ni tan sols es va girar. Us ho juro: semblava feliç.

(*) Més informació sobre el programa aquí 

(**) Sobre la Fraternitat de Romena aquí 

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La primera cosa bonica del dijous 8 d’octubre de 2020 és qualsevol de nosaltres durant els dos minuts previs a conèixer el resultat d’unes anàlisis i els dos següents. Quatre minuts en el transcurs dels quals cadascú dona el millor que porta dintre seu. Dos minuts abans de rebre el veredicte tots som humils, disposats al sacrifici -alguns arriben a formular prometences- reconsiderem l’escala de prioritats i prometem que no ho tornarem a fer; el que sigui, qualsevol cosa que fèiem i que ja no repetirem. Hi ha, fins i tot, qui s’adreça al cel, començant per Déu totpoderós í acabant amb un difunt estimat. Pot tractar-se del test del Covid, de la Sida o algun altre tipus d’examen, però sempre és igual. Després, com un jugador de pòquer que sap que no pot fer trampes eternament, ens decidim a veure les cartes. Si hi llegim que tot ha anat bé, semàfor verd que obre la porta a dos minuts espectaculars: gratitud, amor per la vida, generositat amb qui tenim al costat, de cop i volta parents, amants o coneguts ens semblen fantàstics. Fem una donació a Sant Egidi i una trucada de reconciliació amb qui calgui. Però quan l’agulla del rellotge acaba la segona volta l’encant s’esvaeix. La carrossa torna a ser carabassa. Pensem en la carrera, el patrimoni, el sopar de la nostra promoció. Potser en el fons aquell perill que hem superat no ho era tant, de perillós; però qui no ha tingut mai por? Feu-vos les proves. I viureu, ja no dic un dia de lleó, però sí quatre minuts d’ésser humà.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *