Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

30 de setembre de 2020
0 comentaris

Records dels anys 60: el meravellós desembarcament musical dels grecs a la Mediterrània (1).

Una aglomeració de feina en aquests darrers dies combinada amb unes dificultats tècniques que alenteixen el funcionament de l’aplicació informàtica que em permet escriure i incorporar enllaços i imatges en aquest Bloc fa que el meu ritme de publicació de nous apunts hagi baixat una mica darrerament. Espero poder recuperar el temps -no perdut, però sí ajornat- ben aviat.

De moment ho faig amb una sèrie que des de fa uns quants mesos vaig rumiant a propòsit de la manera com la gent de la meva generació -els que teníem deu o dotze anys els primers temps de la dècada dels 60’s- vàrem descubrir la música grega de l’època. Va ser per mitjà d’una sèrie de cançons d’elevat component melòdic que ens va encisar a tots els que seguíem des de casa aquell mític Festival de la Canción Mediterrànea que durant vuit anys -entre 1959 i 1967- es celebrava a Barcelona al setembre, pels vols de la Mare de Déu de la Mercè, i que van ser un dels primers esdeveniments que la gent va seguir per la televisió.

O dit d’una altra manera: va ser un dels primers esdeveniments en el qual els veïns de l’escala s’acumulaven al menjador dels afortunats que ja tenien el nou i meravellós invent. I parlo per experiència perquè, com ja vaig explicar (vegeu aquí) en una altra ocasió, a casa dels Isern vàrem ser pioners en això de tenir tele. El mes de febrer de 1960 mon pare va fer el cop de cap i es va presentar a casa amb l’aparell sota el braç (imatge metafòrica perquè aquella andròmina i les dues antenes en forma de banyes que la coronaven feien un embalum de dimensions difícilment abastables per a un sol camàlic).

Era la dèria dels festivals de la cançó que, de fet, ja arrossegaven una certa tradició des de 1951 (ep! aviat farà setanta anys) a Itàlia. Més concretament a la vila de Sanremo, a la Ligúria. En aquella primera ocasió va guanyar la senyora Nilla Pizzi amb una cançó que es va dir ‘Grazie dei fiori’ que, francament, no va passar a la història.

Qui sí que va passar a la història (i, de passada, va contribuir a fer entrar Sanremo en el mite) va ser el gran Domenico Modugno que va guanyar dos anys seguits, el 1958 i el 1959, amb aquest parell de meravelloses perles:

 

Deixo de moment aquest apunt que ha estrenat la sèrie i que com veureu no augura res de gaire formal perquè ara m’adono que he parlat molt de música italiana però ni cinc de la grega. Miraré d’endreçar la cosa en els propers apunts…

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!