Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (22).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dimarts 29 de setembre de 2020 és el canvi d’estació, un moment clau en la vida de les persones i de les nacions. Com tots els afers seriosos comença presentant-se de manera innocent. Veus les primeres pluges i te n’alegres perquè la naturalesa les començava a necessitar. Obres l’armari, reculls i plegues les camises de lli i prepares les que les han de les substituir, fins i tot apareix una de franel·la a quadres que des de fa anys espera la seva oportunitat (potser perquè no ets pas un llenyataire). Augmenta el gruix dels pullovers i els tons foscos en tota la roba. I esperes impàvid el canvi que ens retornarà a l’horari solar. Quan eres un infant tenies por d’aquest moment de desolació. Però t’has fet gran i no t’angoixes perquè saps que és només una alternança i que tot acabarà tornant. De fet el que esperes és que tu també hi tornis, a la propera estació, cosa que mai es pot donar per segura. Quan hi ha un canvi d’estació resisteixen tant els texans com aquest Giuseppe Conte (*) que va fent tombs a dreta i esquerra i que pretén quedar bé amb tothom. A diferència de Garko (**), aquest no surt mai de l’armari. De fet, la humanitat es podria dividir entre aquells que voldrien que sempre fos estiu i el que sospiren davant de qualsevol canvi. No saps desxifrar l’horòscop: ‘canvis transcendentals a les altures’ pot voler dir que se’n van Trump o el papa Francesco i ‘això aviat s’acabarà’ tant pot referir-se a un nou confinament com a la fi del virus. L’important és que el que hagi de ser ens agafi preparats, amb confiança absoluta, però també amb el coll de la jaqueta alçat i una contrasenya nova. Suggereixo ‘parabrisa’.

(*) Giuseppe Conte és l’actual Primer Ministre d’Itàlia.

(**) Gabriel Garko és un popular actor italià que acaba de fer públic que és gai (vegeu aquí i també aquí)

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————

La primera cosa bonica del dimecres 30 de setembre de 2020 és la felicitat de fer sentir enveja que tenia la parella assassinada a Lecce. Ha estat precisament el mòbil d’un doble homicidi, cert, i un delicte pot anul·lar allò que havia d’esdevenir-se, però mai allò que ja ha passat. Que és el que queda. Com diria Bogart “sempre ens quedarà París” o qualsevol altre lloc on hem estat feliços. I no gaires parelles ho poden dir. El final d’Eleonora i Daniele és la certificació de l’estat de gràcia que demostraven. Els carrers són plens d’assassins de dies de festa. En canvi són molt pocs els que són capaços de celebrar-los, aquests dies. Hi ha qui construeix el seu propi èxit a partir de l’enveja que sent pels que l’han tingut. Hi ha qui s’embranca en afers deshonestos per mera enveja de qui ha fet fortuna amb honestedat. I qui es pensa que per ser feliç ha de destruir la felicitat dels altres pels quals sent enveja. És un espectacle trist però habitual i que té practicants a jornada completa. Hi ha qui cobra per fer-lo; a d’altres, en canvi, no els cal ni això: ja se senten prou recompensats. Però fins i tot en una experiència tan bèstia com aquesta podem trobar una llum. Sempre he pensat que el títol d’un dels contes de Hemingway que m’agraden més, ‘La breu vida feliç de Francis Macomber”, es pot girar del revés. És a dir: “La feliç vida breu d’Eleonora i Daniele”.

Trobareu més informació sobre el crim de Lecce, a la regió de la Pulla, aquí (i perdoneu-me que sigui en llengua del 155 i reproduït de El español)

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————————–

La primera cosa bonica del divendres 2 d’octubre de 2020 és quan, llegint un llibre, voldries trobar-te a la vida real un dels seus personatges com, per exemple, Livia Pinheiro-Rima. Apareix a les pàgines de ‘Coses que passen durant la nit’ (*), l’última novel·la  de Peter Cameron. Sempre he tingut predilecció pels secundaris, pels no-protagonistes (Yáñez, Huckleberry Finn, el criat Li). I ara també per Livia. La trobem a la pàgina 28, al bar desert d’un hotel. Alça la mirada ‘des de l’abisme del seu got’. Passa dels setanta i emana ‘una sensualitat explícita i desconcertant’. Els seus cabells, llargs i d’un gris platejat, els porta recollits amb un pentinat ‘antiquat i incomprensible’, ulls grans i un vestit negre ajustat que ja portava quan tenia 27 anys. Ha estat actriu i cantant, ha treballat en un circ, ha vist tantes intimitats que ‘en teoria hauria de ser cega’. Sap que ‘una dona se sent incomparablement millor amb un vestit de nit’ i, sobretot, sap quines són ‘les coses que passen durant la nit’. Livia és una d’aquelles comptades persones amb les quals et pots identificar. Durant la infància és fàcil de trobar-ne, sovint són els teus pares. Més endavant, a mesura que passen els anys cada vegada resulta més difícil trobar algú que hagi viscut, hagi comprès i, sobretot, hagi aguantat més que tu. Algú a qui rendir-te (allò del ‘love, devotion & surrender’), a qui confiar-li el teu dolor perquè el transformi en un somni i que puguis deixar-te anar, alliberat, en la nit.

(*) Si us interessa més informació sobre el llibre la trobareu aquí.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *