Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

23 de setembre de 2020
1 comentari

Sobre ‘tros de quòniam’: parlem-ne una mica…

Els qui em coneixen una mica saben que si alguna vocació frustrada arrossego és la de periodista. Ep, m’apresso a dir que, vist com m’han anat fins ara les coses, no me’n lamento gens però sí que m’agradaria tenir-ho en compte per si de cas en alguna futura reencarnació les circumstàncies es posen a to i puc acabar dedicant-me al noble ofici d’informar a la gent.

(Si cliqueu al damunt veure com creix la imatge)

Aquest començament ve a tomb per l’escandalera que s’ha escampat per les xarxes i els mitjans de comunicació a propòsit del qualificatiu de ‘tros de quòniam’ que el president Torra li va dedicar al seu homònim d’españa (*) el diumenge passat.

La primera vegada que vaig sentir aquesta expressió –a més a més ampliada: ‘tros de quòniam batejat‘– va ser l’any 1960 o 1961. Per entendre’ns: per l’època que a l’acadèmia de pis on jo estudiava féiem servir com a llibre de lectura el ‘Cuore’ (‘Corazón’ en llengua del 155) d’Edmondo d’Amicis tal com vaig explicar no fa gaire en aquest apunt.

Qui ens ho deia era la senyoreta Elisenda, muller del senyor Droguet, el matrimoni que dirigia aquella Escola, l’Academia Santo Tomás de la Gran Via de Barcelona (aleshores avenida de José Antonio), entre els carrers de Villarroel i Comte d’Urgell. I encara que no acabàvem d’entendre exactament el significat de l’expressió en veure a qui li etzibava i amb quins motius ho feia enteníem de seguida de què anava la cosa.

Un parell de cursos després, a classe de Llatí vàrem saber que la paraula ‘quoniam’ –que inicialment ens suggeria coses com una soca d’arbre o un vegetal– volia dir ‘perquè’. I segons gent sàvia i competent com els de Rodamots molts anys després –l’octubre de 2008– vàrem saber (vegeu-ho aquí) que és una expressió llatina sorgida segurament en ambients eclesiàstics i aplicada en algunes discussions escolàstiques quan hi havia algú que es llançava a argumentar sense saber després què dir. Vaja, un ‘savi-ceba’, que es deia també, jugant amb la fonètica, quan jo era petit. O una persona talossa i d’enteniment obtús, segons el Diccionari de l’IEC.

Dic tot això perquè el concepte ‘tros de quòniam’ té uns antecedents molt concrets i propis d’una època llunyana que tinc la impressió que una gran part d’opinadors i informadors de casa nostra –amb els de fora ni hi compto, és clar– no s’han molestat a esbrinar o, almenys, a preguntar a qui ho podia saber. Hi he pensat una mica i he arribat a la conclusió que el millor que puc fer és explicar l’assumpte a poc a poc i començant pel començament:

L’any 1929 van publicar-se les primeres aventures de Tintín, el jove reporter creat per Georges Rémi, ‘Hergé’ que tenia com a company inseparable el gosset Milú. Una parella de fet a la qual l’any 1941 es va incorporar un tercer membre: el capità Arxibald Haddock, mariner barbut, bevedor i amb tendència a enrabiar-se de seguida i a exterioritzar el mal humor amb una tirallonga d’epítets gruixuts i cridaners.

L’any 1958 l’editorial Juventud va començar a editar els primers àlbums de Tintín en castellà; l’any 1962 un decret-llei del Ministerio de Información y Turismo aixecava la prohibició existent fins aleshores de traduir al català i dos anys després, el 1964, apareixia la primera aventura del reporter belga i els seus amics en la nostra llengua: ‘Les joies de la Castafiore’. El traductor va ser Joaquim Ventalló (vegeu aquí el seu perfil a la Viquipèdia) que va fer la versió catalana de tots els àlbums fins al 1987 amb un objectiu molt clar que ell mateix explicava tan bon punt se li presentava l’ocasió: “El Tintín traduït per mi l’entén tothom, i quan el traduïa ho feia sempre pensant en el bé que la seva lectura havia de fer a les criatures”.

El mes de juny de 2011 l’editorial Acontravent, fundada i dirigida per Quim Torra, va publicar “Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp!”, un llibre que recopilava les més de vuit-centes paraules, expressions i renecs que Ventalló –home endreçat i sistemàtic– havia anat posant en una llista per ordre alfabètic. Un bon nombre d’aquestes paraules les va fer servir en les traduccions i la resta han quedat com a testimoni de mots que en algun moment li van cridar l’atenció i va voler conservar per si mai els podia necessitar. Pel que puc recordar el llibre va tenir una acollida comercial bastant remarcable fins al punt que avui, nou anys després de la publicació, és absolutament introbable fora de la xarxa de Biblioteques.

El diumenge passat el president Quim Torra visitava Encontats, el mercat de contes infantils i juvenils de Balaguer (vegeu aquí) i sabent que el president d’españa havia dit una de les seves animalades habituals va aprofitar l’entorn del mercat i, totalment en coherència amb l’obra de Joaquim Ventalló que ell, com editor, coneix tan bé, li va dedicar l’insult del capità Haddock, el famós ‘tros de quòniam’ que tanta polseguera a aixecat a españa i també aquí. Posteriorment el mateix president va dir que havia volgut retre homenatge al traductor tot puntualitzant que més que insults, el que Ventalló feia era empescar-se un bell repertori de ‘carícies gairebé noucentistes’.

Com era d’esperar la caterva del 155 d’españa (i els seus satèl·lits d’aquí) no es va molestar a esbrinar raons i causes i va posar el crit al cel tota escandalitzada i ofesa (que això no els costa gens).

Francament, que poc que els trobarem a faltar quan, ben aviat, els tindrem lluuuny…

————————————————————————————————————————

(*)  Una vegada més us recordo que escric “españa” amb minúscula i eñe per la mateixa raó que escric Escola, Museu i Biblioteca. A casa les majúscules les reservem només per a qui se les mereixi. I els dígrafs, igual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!