Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de setembre de 2020
0 comentaris

Saber marcar i construir una volta d’escala (i 3).

(La sèrie comença aquí)

Les obres de baix de casa sí que les vaig seguint més o menys de prop. Primerament perquè és difícil desentendre’s de l’enrenou que comporta el seu desenvolupament (i més encara en temps d’estiu, quan finestres i balcons solen estar oberts de bat a bat). I segonament perquè l’orientació i l’altura de la nostra terrassa la converteixen en una talaia d’observació immillorable. No crec que torni a disposar mai més d’una perspectiva millor que la que tinc ara per veure com treballen els altres…

Una prova d’això és l’apunt que vaig publicar fa uns quants dies (aquest) que explicava com vaig atrapar el moment gairebé fugaç en què just a sota de casa es va arribar a una situació com la que M. C. Escher reproduïa en les seves arquitectures imaginàries.

Observant una mica els detalls de com es va executant la reconstrucció del jardí m’he adonat d’allò que comentava en acabar l’apunt anterior: el pas del temps en el ram de la construcció. O, dit d’una altra manera, els avenços (lògics) que hi ha ara en relació a quan jo m’hi dedicava. Parlo, és clar, del que veig que fa la colla de treballadors que feinegen a baix i m’adono que, per exemple, les gavetes per pastar el material (tant les antigues de fusta com les més modernes de goma) han cedit el pas als cabassos de goma. Parlo també del fet que tant el morter com el formigó es subministren a l’obra ja barrejats en sec i que van directament del sac o el contenidor a la formigonera. Ha passat ja a la història, doncs, aquell cerimonial de barrejar a pala i en sec la sorra i el ciment (i la calç o la grava, quan era el cas) a terra fent tres voltes perquè la barreja fos uniforme, de fer després una pila en forma de muntanya i fer-hi un forat al mig -talment com el cràter d’un volcà- per abocar aigua i continuar barrejant la pasta a pala fins a obtenir la plasticitat desitjada.

També he vist amb sorpresa l’existència d’unes batedores -tipus MiniPimer, però en gran- per fabricar morter en petites quantitats dintre del cabàs amb què el paleta puja paret o construeix una escala. La barreja que abans requeria un parell de minuts remenant amb la paleta ara s’obté en qüestió de segons com si fos una maionesa.

Com a consol em queda veure que els paletes continuen ‘enllardant’ amb guix o amb morter els maons per fer envà o volta. Enllardar va ser una de les primeres coses que mon pare em va ensenyar a fer –això i ‘escardejar’; és a dir, projectar morter contra una paret només amb l’ajut de la paleta i un gest enèrgic del braç i la mà (amb la pràctica es fa de dues maneres, com els tennistes: amb un cop dedrive’ o un de revés)– i demana, parlo d’enllardar, una mínima habilitat per repartir amb la paleta per l’escassa superfície del canto d’un maó o un matxembrat de manera equitativa el guix acabat de pastar (i que se t’adorm de seguida si bades gaire).

Per la part tècnica, més exactament pel que fa a la redacció dels plànols, ara he vist també que aquelles perspectives còniques que tant m’agradava de dibuixar amb dues agulles clavades al tauler en els llocs dels punts de fuga i el regle llarg ja no es diuen així. Ara se’n diuen ‘randoms’ i a més a més ja no les fan els humans. Els ordinadors, com gairebé tot, fan les perspectives més de pressa, molt millor… i amb un nom en estranger.

(Però no es diverteixen tant com jo quan les feia a mà.)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!