Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (20).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dilluns 14 de setembre de 2020 (primer dia del curs) és l’escola més segura del món. Llàstima que estigui tancada, però encara existeix: és l’Abo Elementary School situada a Artesia, New Mexico. Va ser construïda el 1962 durant la Guerra Freda. La idea va ser del president Kennedy. Volia construir estructures públiques capaces de servir, alhora, com a refugis antiatòmics. Pretenia que, en cas de catàstrofe nuclear, les coses més necessàries i valuoses per a la societat es salvessin i entre aquestes hi va incloure una escola. L’Abo Elementary és sota terra. S’hi pot accedir per tres entrades diferents, cadascuna protegida per una porta d’acer. Té dutxes anticontaminants, pot resistir les radiacions i un atac atòmic i podia allotjar més de dues mil persones. Els mestres que hi varen treballar notaven que en aquell entorn els alumnes es mostraven més tranquils i feien més atenció. Hi va haver, però, qui va criticar la situació definint-la com angoixant i alarmista. Tot i això va funcionar fins al 1995 quan va ser clausurada a causa de l’elevat cost de manteniment. Ara és un magatzem, però és bonic de saber que en temps perillosos es va voler fer ben segura, tot portant-la a l’Arca de JFK, una escola. Després hi van haver altres prioritats. I aquí estem.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————

La primera cosa bonica del dijous 17 de setembre de 2020 és la mare de Marco Albino Ferrari. I tots els nostres desconeguts pares. Aquesta dona independent i turmentada l’he descoberta llegint ‘Mia sconosciuta’ (‘La meva desconeguda’), un llibre del seu fill, editat per Ponte alle Grazie. És un dolorós retrat sense concessions al sentimentalisme projectat sobre un rerefons de muntanyes que es van esvaint. El dietari d’un temps perdut, fet de sentiments durs com una roca, proves cruels, malfactors benpensants i sonates de piano en el hall d’un hotel de cristall. L’autor va creixent damunt de les espatlles d’aquesta mare-nena de 40 anys i l’acompanya fins al final. Cendres escampades a la neu. Escriu: ‘Ningú no coneix els seus pares, són ells qui ens coneixen: ens han vist néixer, créixer, fer-nos adults. Aquesta manca de simetria ens porta a imaginar-nos-els dintre d’un relat que repetim i repetim per trobar-nos a nosaltres mateixos’. El que Ferrari diu té la fascinació d’una hipòtesi ben muntada, però la meva experiència em porta a matisar-ho. És cert que no coneixem els nostres pares, fins i tot quan, veient proper el final, comencen a explicar-ho tot, i moltes vegades, per deixar constància que no han viscut en va. Pel que fa als nostres fills, tret de rares excepcions, el que coneixem és una projecció de la nostra infància. I del que ve a continuació procurem callar al màxim: tant el dolor com l’èxtasi, per no amoïnar o per evitar incomprensions. Però, ¿no és precisament això la bellesa, estimar-se sense saber-se?

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

Aquí sota trobareu un video promocional del llibre:

I aquí trobareu més informació sobre “Mia sconosciuta”, el llibre de Marco Albino Ferrari.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *