Saber marcar i construir una volta d’escala (1).

Els temps immediatament posteriors a la meva jubilació –aviat farà set anys– la gent em deia allò tan clàssic de ‘ara que ja ets un jubilat suposo que t’aturaràs a mirar totes les obres que es fan al carrer, no?’ Una part dels que m’ho deien, potser els que menys em coneixien, feien aquesta broma seguint el tòpic habitual en aquests casos. Els que coneixien una mica més el meu passat no m’ho deien tant però el cert és que tant als uns com als altres se’ls feia difícil resistir la temptació. Coses que passen quan et jubiles…

En tots els casos la meva resposta era la mateixa: ‘una bona part de la meva vida laboral l’he passat en el ram de la construcció i per tant em sembla que la meva quota de seguiment de paletes, manobres, guixaires i encofradors la tinc sobradament coberta’.

I és cert: de fet entre 1965 i els primers anys de la dècada dels vuitanta vaig aprendre l’ofici de paleta, vaig estudiar Mestria Industrial de la Construcció (ara li dirien FP de Construcció) a l’Escola de Treball, vaig fer la carrera d’aparellador i em vaig dedicar a treballar en la construcció d’edificis. Val a dir que tot el relacionat amb el ram del totxo i de la pols el portem bastant arrelat tant mon germà com jo, membres de la quarta generació d’Iserns relacionats amb l’ofici de pujar paret. Fins que en algun moment dels anys vuitanta la meva vida professional va fer un tomb important cap al món de la cultura i tot allò que portava d’experiència anterior ho vaig haver de deixar córrer.

He escrit conscientment ‘deixar córrer’ i no pas ‘abandonar’ o ‘oblidar’ perquè el cuquet del món de la construcció –és a dir, l’encís per esbrinar la manera com puja una casa o com s’aguanta una estructura–  crec que el continuo portant a dintre. I encara que els avenços tecnològics, en eines i materials principalment, han situat els sistemes constructius bastant lluny de com eren quan jo hi treballava mai m’he desentès del tot d’aquesta etapa de la meva vida de la qual no renego en absolut perquè m’ha permès atresorar un munt d’experiències personals que formen part indestriable del meu caràcter i de la meva manera de ser.

En els meus anys d’aprenentatge de l’ofici la prova del foc, la que demostrava la destresa que tenies amb les eines a les mans era construir una volta d’escala amb senzillat de maons posats amb guix i doblat de rajola posada amb morter. I si anaves per nota d’excel·lència abans de construir-la l’havies de marcar damunt de la paret. Una feina de precisió que obligava a calcular el perfil dels graons, els gruixos dels revestiments i i el suports necessaris perquè la volta resistís esforços i càrregues sense problemes. Parlo de la típica volta catalana de la qual el món és ple de mostres (us estalvio la referència a Guastavino i l’estació central de Nova York, per exemple) i del que constituïa la prova inequívoca que el paleta havia fet la seva feina a plena consciència: en acabar de fer la volta s’enfilava al damunt i rebrincava una mica els dos talons. Si la volta resistia, èxit total.

A la meva vida n’he fet dues: una a l’obrador de l’Escola de Treball i una altra en un concurs de destresa en l’ofici. Em vaig divertir molt fent-les. I, a més a més, les dues van aguantar!

(Continua aquí)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *