Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 de setembre de 2020
0 comentaris

“Taula pel diàleg amb tema únic”, un altre article de Xavier Roig per a l’arxiu.

Un altre article del meu admirat Xavier Roig que podeu llegir directament en el web del diari Ara fent click aquí.

Però si us fa mandra tirar de ratolí cap problema: el trobareu reproduït just aquí sota.

Com sempre, els destacats en vermell són meus.

Taula de diàleg amb tema únic

Xavier Roig (publicat al diari Ara del divendres 4 de setembre de 2020)

Un exemple clar de fins a quins nivells s’ha perdut el nord polític el constitueix la famosa taula pel diàleg. Una taula que va ser conditio sine qua non perquè ERC donés el vot d’investidura al senyor Sánchez. Com que aquí ningú està obligat a passar comptes, no s’explica quin és el pla.

Un expolític important em deia: “Abans de tot cal que els partits del govern es posin d’acord entre ells pel que fa als temes a tractar en aquesta taula de diàleg”. Li vaig dir que em conformaria amb un sol tema que, penso, no hauria d’estar subjecte a discussió entre catalans: la llibertat i el retorn dels nostres polítics. Tota la resta pot quedar aparcat, per ara. “Ei, govern espanyol! Només tenim un tema: volem els nostres presos i exiliats polítics a casa altre cop. Altrament, no tens amb qui continuar parlant, ja que no tenim altres líders”.

He estat donant voltes al tema, que per descomptat no és fàcil, però és possibilista. El govern espanyol actual sempre ha dit que el problema català s’ha de resoldre fent política i no judicialitzant les discussions. Per tant, no podrien despatxar aquest tema fàcilment, atès que els principals dirigents que han de fer la política no hi són. Em sembla fora de lloc una amnistia. Tampoc crec en un indult. La població espanyola està massa contaminada, enverinada políticament, i aquesta situació durarà uns quants lustres. La feina duta a terme pels anticatalans no ha estat erma, i els efectes van per llarg i atorguen vots.

Si analitzem per què els nostres exiliats han escollit la Gran Bretanya, Bèlgica, Suïssa (o Alemanya, temporalment i de pas, en el cas del president Puigdemont), ens adonarem que, entre altres coses, tenen un punt en comú: no existeix el delicte de sedició –no com està entès a Espanya–. Els mitjans de comunicació espanyols han intoxicat amb idees molt peregrines aquest fet. S’ha combinat la difamació i la mentida –que fa vendre diaris– amb la ignorància supina que caracteritza bona part del periodisme ibèric. S’han dit barbaritats com ara “A Alemanya pel mateix delicte et cauen trenta anys!”, etc. Aleshores, per què el Tribunal Suprem de l’estat federat de Schleswig-Holstein va deixar lliure el president Puigdemont? Aquesta pregunta m’ha portat a intentar documentar-me una mica sobre el tema. I he trobat els punts en comú que tenen les jurisdiccions dels països on –no és casualitat– els nostres exiliats han anat a parar.

A Espanya hi ha dos delictes que, malauradament, es pretenen assimilar al·ludint a la intensitat del fets: la sedició i la rebel·lió. La rebel·lió necessita violència. La sedició requereix un concepte que els simulacres de jutges que copen la cúpula judicial espanyola qualifiquen de “acto tumultuario”. A Alemanya, a Suïssa, a Bèlgica o a la Gran Bretanya la rebel·lió (també anomenada alta traïció i sota la qual cauen els actes secessionistes) està durament penada. Més que aquí. Esclar que, ai las, exigeix que hagi tingut lloc un fet bàsic: l’ús de la violència i de les armes. Si això no té lloc, simplement no hi ha delicte. No està tipificat. Per molt secessionistes i traïdors que siguin els actes que es jutgen. Per això el president Puigdemont va ser posat en llibertat a Alemanya. Per això els nostres exiliats esperen que no s’accepti l’euroordre pel simple fet que el delicte del qual se’ls acusa no existeix als països que els acullen ara. No hi ha hagut violència, aleshores no hi ha hagut delicte. El “acto tumultuario”, com a característica penal per clavar més de deu anys de pena, només es pot acomodar en els podrits cervells de determinats feixistes mal reciclats que corren pel sistema judicial espanyol. És una estratègia típica dels tribunals totalitaris sotmesos a la ideologia de partit únic.

Tornem al tema de la taula pel diàleg. ¿No seria lògic plantejar la derogació de la llei de sedició –amb els consegüents efectes retroactius sobre presos i exiliats– basant-se en el dret europeu comparat –que és el que regeix als països seriosos de la Unió Europea que són els nostres socis i els que ens paguen la festa?– ¿No es podria apel·lar a una harmonització europea vistos els èxits que conreen determinats bípedes franquistes del poder judicial espanyol quan surten d’Espanya? Del tema se n’ha parlat de manera col·lateral, i l’ARA ja se n’ha fet ressò. Però no és això. És que hauria de ser el tema central i únic de la taula, per ara. El que demostri unitat per part catalana. Perquè si alliberar de forma honorable els nostres presos i exiliats polítics no mereix unitat, esforç i prioritat absoluts, més val deixar-ho córrer tot. El patriotisme es demostra practicant-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!