Vint anys d’independència a Gràcia (i 2): un article de Joan Triadú escrit el 1992.

(Vegeu aquí l’article anterior)

¿No us ha passat mai d’estar remenant unes carpetes, uns calaixos o uns armaris i de cop i volta descobrir uns documents (papers, fotografies, objectes…) que ja havíeu oblidat i que, a més a més, unes quantes coincidències totalment degudes a l’atzar en el moment de la troballa es combinen per fer-la més valuosa encara?

Doncs a mi m’acaba de passar i tot seguit us ho explico. Per una sèrie de circumstàncies que serien llargues d’explicar aquest cap de setmana he estat escorcollant unes quantes caixes d’arxiu que tinc sobre la vida i l’obra de Joan Triadú (els deu anys de la mort del qual es commemoraran molt aviat: el 30 de setembre). I tot remenant he topat amb un número de L’Independent de Gràcia de fa deu anys –més concretament el 360, del 8 d’octubre de 2010– en la portada del qual hi ha un requadre que anuncia: “Article inèdit de Joan Triadú”.

La informació de la resta de la portada ja és, per ella mateixa, una demostració de com arriba a ser de relatiu el pas del temps. Principalment quan, entremig, hi ha unes quantes decisions que depenen de l’Administració. Sobre una fotografia de l’exterior del mercat de l’Abaceria de la Travessera de Gràcia el titular d’aquella setmana diu: “L’Abaceria s’instal·larà al passeig de Sant Joan fins al 2020”. El desplegament de la notícia explica que després de les eleccions municipals de 2011 la previsió és posar ràpidament fil a l’agulla pel trasllat de les parades al passeig de Sant Joan, lloc en el qual s’hi estaran de manera provisional durant els sis o set anys de duració de les obres.

Val a dir que, recuperada el 2020, la notícia fa riure una mica perquè la crua realitat és que el trasllat a la ubicació provisional  –i, per cert, magnífica–  del passeig de Sant Joan (entre Indústria i Pare Claret) no es va fer fins al juny de 2018 i, de moment, vist com va l’enderroc de l’antic Mercat la cosa sembla que s’allargarà per uns quants anys més (el contingut íntegre de L’Independent de Gràcia 360 el podeu veure aquí).

Pel que fa a la notícia sobre Joan Triadú –publicada de resultes del seu traspàs uns dies abans–  és bo saber que qui ens l’explica és Jordi Albertí que va ser el responsable, conjuntament amb Isabel Sanagustín, de tirar endavant Els Tres Tombs, una botiga que combinava la venda de llibres amb la de joguines que hi havia a la Travessera de Gràcia, a l’alçada de la plaça de Gal·la Placídia i que encara avui és molt recordada en el barri ja que va funcionar entre els anys 1983 i 2009. Un quart de segle ben bo, vaja.

Us deixo, doncs, amb aquesta informació de fa deu anys que, per un feliç atzar, he recuperat aquests dies precisament quan “L’Independent de Gràcia” celebra els primers vint anys de vida i a mi se m’havia acudit de parlar-ne en aquest Bloc. Em pensava que amb un apunt n’hi hauria prou però, com podeu veure, els deus de l’atzar sempre ens sorprenen i han estat dos.

 

Joan Triadú, veí de Gràcia

Jordi Albertí (L’Independent de Gràcia, 360; 8 d’octubre de 2010)

Divendres passat els diaris ens duien la notícia de la mort de Joan Triadú. Escriptors i amics han publicat, des d’aleshores, molts textos en record d’ell. El que esteu llegint només pretén afegir un gra de sorra a la muntanya d’elogis merescuts que ha rebut. Joan Triadú no era gracienc per veïnatge ja que el pis on vivia a l’avinguda Príncep d’Astúries pertanyia a Sant Gervasi però justament per això mateix era veí de la Vila.

Aquest breu article d’ell, que avui reprodueix L’Independent, és inèdit. El va escriure l’any 1992 per ser publicat en una revista, La Nòria, que havíem somniat fer des d’Els Tres Tombs, la botiga de Gal.la Placídia que va tancar portes el març de l’any passat.

En aquesta breu narració l’escriptor fa unes pinzellades literàries entorn de les joguines. Són unes línies precises i delicades fetes a través de la veu d’altres poetes però que demostren, a bastament, les seves qualitats d’escriptor, de mestre i de crític.

Tanmateix, el que personalment valoro més d’ell no és pas que assumís les seves tasques professionals amb exigència, amb cura extrema de fer-ho bé, sinó la cordialitat amb què es comunicava amb els altres.

Jo recordo amb quina alegria entrava cada mes de desembre a la botiga. S’adreçava a la Isabel, la mestressa, i li demanava consell per fer els reis als nets. Escoltava i després triava. La seva fesomia respirava il·lusió, una il·lusió continguda, profunda, elegant. La mateixa il·lusió amb què un dia em va lliurar aquest treball que avui, finalment, veu la llum.

Valgui d’homenatge al mestre, al patriota, al veí de Gràcia.

 

Les joguines i el poeta

Joan Triadú

Hi ha una poesia de les joguines, com hi ha una poesia de la infantesa. Al cap d’alguns anys, les joguines velles, de vegades gastades o fins i tot espatllades, ens retornen, en veure-les, la il·lusió de quan eren noves i ens les van portar els reis. Ja sabem per experiència que sovint és més bo de jugar amb joguines velles, perquè ningú no ens adverteix que anem amb compte de no ferles malbé. Em temo que ara moltes joguines ja no permeten aquesta recuperació, perquè són mecanismes delicats que o bé són o bé no són. Els poetes han evocat en totes les llengües llur relació amb les joguines, de maneres molt diverses. Recordem entre nosaltres el poema de Salvat-Papasseit “Pantalons llargs”, en el qual el poeta evoca la campaneta daurada del seu carret de fira i el cavall de cartró que el menava. El poeta s’ha fet gran –porta pantalons llargs–, i no li escauria de jugar davant de la gent, en lloc d’enamorar-se i estimar una noia.

Josep Carner aprofundeix més, des d’una altra posició i un altre propòsit, en el tema. L’any 1925 va publicar, al llibre ‘El cor quiet’, un poema titulat “Aparador de joguines” (no li hauria escaigut gens, ni cap bon escriptor ho ha fet mai, d’escriure “joguet”, mot del qual diu el Diccionari Coromines que al Principat és “un mer castellanisme de saltataulells, monges i senyores bien”). Al cap de molts anys, en la remodelació general de la seva obra, el poeta va incloure el poema, amb el títol modificat d’”Aparador”, al seu llibre ‘El tomb de l’any’. Diu així:

Bales, tabals, trompetes i cavallets i nines:

aquestes són joguines

per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines,

que prou seran joguines

d’inconeguts destins.

Ara les joguines han canviat molt. N’hi ha una pila que Josep Carner no coneixeria i qui sap si en diria res. Tanmateix, les nines i els nins, com diu el poeta a la mallorquina, són sempre a l’aparador de la vida on la jugada és a tot o res, com escriví un altre gran poeta, Carles Riba.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *