Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí el primer Romagnoli d’agost)

La primera cosa bonica del divendres 13 de desembre de 2019 és el Zimbru, un equip de futbol de Chisinau, Moldavia, que és la demostració incontrovertible de la teoria de la relativitat i de la necessitat de tenir fe per damunt de la ciència i de les evidències. Van d’anunciar l’arribada d’uns inversors italians a la propietat del club amb el mateix entusiasme que quan ens anuncien l’arribada d’americans o d’àrabs. Aquells als quals, no gaires anys després, voldrem linxar. Ni una comprovació, n’hi ha prou amb la garantia del lloc de procedència: ja sigui Boston o Sàsser, indrets llunyans i fabulosos. Han arribat seguint un cometa anunciador de dons meravellosos. Al Zimbru li han portat, a més a més, un entrenador italià, gran escola: Stefano Pochesci, traspassat del Bisceglie i amb tendència a parlar molt d’ell i sempre en tercera persona. A la vida pots jugar el teu partit allí on et trobis o, com Gulliver, pots viatjar fins que descobreixes el país dels que són més petits que tu i als quals la teva normalitat els sembla extraordinària. Però també pots fer la volta al món sense desplaçar-te ni un metre si estàs convençut que cada lloc és un univers i cada ésser humà una història. La Moldàvia és el país més pobre i menys visitat d’Europa, però jo hi he vist també zíngars feliços i un monjo ermità, en un monestir de pedra silenciós i vell, tan petit que m’ha semblat immens.

———————————————————————————————-

La primera cosa bonica del divendres 10 de gener de 2020 és el pare James, un ministre del culte protestant que va anar a fer de missioner a Iraq. La seva història me la va explicar al Líban una besneta seva que buscava documentació per escriure’n un llibre. L’assumpte es remunta als inicis del segle XX. Abans de sortir d’Anglaterra el pare James es va casar amb una noia jove per emportar-se-la a aquelles terres llunyanes. Tan bon punt varen arribar la noia va agafar un virus i es va morir. El religiós no es va rendir. Va tornar a casa a enterrar la muller, es va casar amb una altra dona, més robusta, i va tornar a Iraq. Tan bon punt varen arribar la dona va agafar un virus i es va morir. Aquesta vegada, però, el pare James va decidir quedar-se al país i casar-se amb una dona d’allí. Ho va fer. Poc després va ser ell qui va agafar un virus i es va morir. M’imagino que aquell llibre no va arribar a publicar-se mai i és una llàstima perquè aquesta història té una forta dimensió metafòrica: ens ensenya que de vegades perseguir certs objectius comporta riscos, per a un mateix i pels altres, i que possiblement és molt millor deixar que cadascú trobi el seu propi recorregut, especialment en certes latituds. Personalment sento una debilitat pels sacrificis fets en va, aquells que no generen herois ni acaben a les pàgines de cap llibre d’Història (com, per exemple, els de ‘La noblesa del fracàs’, d’Ivan Morris). M’agraden els que s’obstinen en una il·lusió sense esperar cap compensació. I em desagrada no haver tingut cap notícia, cap ni una, de la tercera muller del pare James.

(Els Romagnoli d’agost s’acaben aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!