Romagnoli d’agost (1).

El meu descobriment de Gabriele Romagnoli i els seus articles al diari La Repubblica els dec, com ja vaig explicar aquí, a Mercè Ibarz que un dia de finals de novembre de l’any passat escrivia un article a Vilaweb inspirat en un altre de Romagnoli que parlava de presències i absències i de la virtut de saber donar les gràcies a temps. Un article que em va decidir a seguir, jo també, les publicacions d’aquest periodista bolonyès (i, de passada, a fer exercicis d’aprenentatge pel meu compte de la llengua italiana).

A partir de la setmana del 30 de març vaig començar a publicar sistemàticament cada dissabte una tria dels millors textos publicats per Gabriele Romagnoli els cinc dies anteriors. Però entre finals de novembre i la setmana última de març quedaven quatre mesos sense articles seleccionats. Per això aquest mes d’agost repescaré -generalment els dissabtes, però podria haver-hi canvis- algunes ‘primeres coses boniques (o bones)’ que em semblen d’interès.

Començo, doncs:

La primera cosa bona del divendres 29 de novembre de 2019 és un home que es diu Guy Bryant. Té 61 anys i viu a Brooklyn. En els darrers dotze anys ha acollit a casa seva cinquanta nois en règim de custòdia. Tots classificats com a difícils perquè o havien patit algun trauma o els havia tocat de viure alguna experiència negativa. Nois, en fi, rebutjats per molts motius. El senyor Bryant, però, els ha acollit a tots, els ha alimentat, ha sortit amb ells a pescar i els ha ensenyat tot el que ha pogut. Per exemple, que a la vida tenim la mateixa necessitat que algú ens estimi com d’estimar nosaltres a algú. En una entrevista que li ha fet la CBS ha explicat que en general la part més difícil és l’arribada, trencar el gel, la busca de punts d’entesa. I l’altre moment complicat és el de la separació.

Són cinquanta històries d’amor interrompudes, per bé que sempre ha mantingut contacte amb els nois. N’hi ha un que ara ja és metge, algun altre es dedica a la neteja dels serveis públics, però el seu pare se sent tan orgullós dels uns com dels altres.

Gent com ell desafia les lleis de la gravetat, la dictadura de la propietat i els límits de l’altruïsme (que habitualment coincideixen amb la porta de casa). Desafia fins i tot la desconfiança dels qui sempre són a punt de trobar en qualsevol acció motius per fer-hi una empastifada de fang. Perquè -vet aquí la cosa bonica d’aquesta història- el senyor Bryant és solter. Podríem dir que és un ‘noi pare’: però quin noi, i quin pare…

(El Romagnoli d’agost continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *