Una esquela molt especial: Joan Gómez Vinardell, de Premià de Mar (i 2).

(Vegeu aquí l’article anterior)

NOTA: abans de continuar he de dir que la magnífica fotografia que il·lustra l’encapçalament d’aquest apunt no és pas meva: l’he xuclat de l’espai que la senyora Marta Cava té a Twitter (vegeu-lo aquí). És just, doncs, que cadascú s’emporti els mèrits que li pertoquen.

Mentre circulava amb la moto per la carretera de la costa camí de Premià pensava en el poder quasi il·limitat de la curiositat, aquest verí que diuen que minva amb els anys (no és el meu cas, crec) i que t’empeny a fer coses impensades: no feia encara vuit hores, abans de trobar en dos diaris una esquela que em va cridar l’atenció, jo no tenia ni la menor idea de l’existència del senyor Joan Gómez Vinardell ni del seu paper en la recuperació de la memòria històrica de la vila i ara -empès, precisament, per la curiositat- em dirigia cap l’acte de comiat que havia convocat tota la gent que se l’estimava.

Com no podia ser altrament jo hi assistia en pla tafaner. Vull dir que en cap moment em va passar pel cap disfressar-me de reporter intrèpid a la recerca dels topants inesperats de la notícia perquè ni ho sé fer ni crec que fos el lloc ni el moment per intentar-ho. Camuflat darrere de la màscara i cofat amb la gorra negra dels Beatles que vaig comprar fa una pila d’anys a Las Vegas i que encara faig servir per protegir-me del sol assistiria en silenci, barrejat entre la gent també emmascarada, sense fer nosa i amarant-me de l’ambient. Un ambient que –començava a adonar-me’n tan bon punt aparcava la moto al mateix carrer Enric Granados a tocar de l’hort de Cal Calçoner—  era distès, perquè tothom es reconeixia en l’altre que tenia al costat, però alhora carregat de respecte i d’emotivitat perquè tothom sabia molt bé què hi anava a fer.

No les vaig comptar però em sembla que no m’equivoco gaire si dic que l’assistència arribava al centenar de persones. De totes les edats, a més a més. Avis i nets, pares i fills. Bastants amb llibres a les mans. Pel que vaig veure guanyava per majoria un que es deia ‘Records d’estòmac’ i que em va cridar l’atenció per la fotografia de la coberta: una navalla oberta i unes llesques de pa damunt d’unes estovalles. Després, al llarg de l’acte algú llegiria un fragment del pròleg -escrit per Pep Salsetes– i vaig deduir que era l’últim llibre que en Joan Gómez havia publicat.

Repartits per diversos llocs a disposició dels presents hi havia recordatoris del difunt. En vaig agafar un parell:

(Si hi cliqueu al damunt, les imatges es fan una mica més grans)

Hi havia una taula pels aparells de so i al costat un micròfon i uns altaveus. I la gent que buscava els espais d’ombra sota els arbres i s’hi acomodava com podia tot respectant les distàncies de seguretat. Amb molt pocs minuts de retard va començar a sonar “Qualsevol nit pot sortir el sol”, de Jaume Sisa (que també sonaria una hora després per tancar l’acte; en aquesta ocasió amb “El trist i desconsolat enterrament de la meva esposa”). L’inici va ser de luxe: un parell d’instrumentistes -guitarra i clarinet- varen fer una introducció musical perfecta d’execució. I tot seguit, abillat amb màscara de tons vermellosos, l’Arnella. L’imprescindible Jaume Arnella:

No és aquest el moment per allargar-s’hi gaire, però ja fa temps que penso que a Jaume Arnella li devem un gran homenatge de reconeixement a la feina feta (i la que continua fent). I el mateix dic pel que fa a Jordi Fàbregas. Músics de llarga trajectòria (memòria viva, ells també), carregats d’entusiasme i que en qualsevol ocasió (generalment digna) que se’ls demana de col·laborar te’ls trobes a la primera línia.

L’Arnella, amic personal de Gómez, va interpretar el tema ‘Rubaiat’ que pertany a un disc seu de finals dels noranta i que, reproduït fragmentàriament, era un dels textos impresos en el recordatori. Després el fill de Joan Gómez va obrir una sèrie d’intervencions que em van demostrar que la gent que s’havia aplegat a l’hort de Cal Calçoner per recordar aquell home tenia una sensibilitat molt especial: per comptes de posar-se a explicar records o batalletes personals, les persones que hi van intervenir van llegir fragments breus de llibres relacionats amb l’amic desaparegut. Ja fos perquè eren llibres que s’estimava o perquè els havia escrit ell mateix.

Hi va haver més música en directe amb les havaneres del grup Barca de Mitjana, que és el nom específic del tipus de barca que apareix en l’escut de Premià de Mar i que, pel que es va explicar, va ser també una descoberta de Joan Gómez tot remenant papers antics…

Sé que em deixo unes quantes coses per explicar com, per exemple, la mostra de petites escultures fetes per ell mateix a partir d’objectes trobats i materials humils com trossos de ferro o de fusta; o els retalls de converses que anava capturant a mesura que em movia entre la gent. Ja he dit, però, que no pretenia fer cap mena de reportatge d’una trobada de la qual vaig tenir notícia gràcies a un atzar insospitat. Ho vaig viure així, estic content que hagués passat d’aquesta manera i ho escric amb la intenció de conservar aquella estona que vaig passar entre persones de bé a Premià de Mar en un calaix de records molt especial: el que té una etiqueta que diu ‘Raons per continuar creient amb la gent’.

Acabaré amb les paraules que Joan Gómez Vinardell va voler que figuressin en el recordatori del seu traspàs. Impossible, doncs, trobar un millor final:

“Cal somniar en un país normal, amb llibertat de pensament, una cultura, un dret d’expressió, una justícia neta i justa, tècnicament preparat, amb una sanitat universal i un concepte social que no discrimini ningú. Catalunya al llarg de la història ha estat terra d’acollida.

“Durant la guerra civil vàrem acollir els infants i famílies que fugien del feixisme, ara ens toca acollir les famílies que vénen del continent africà i dels altres continents, elles esdevindran els nous catalans.

“Des de l’inici de l’expansió humana, Catalunya ha estat camí de pas de diverses civilitzacions que han deixat el seu ADN cultural marcant-nos el caràcter.

Jo me’n vaig, intenteu fer un país lliure.”

Joan Gómez Vinardell (Premià de Mar, 17 d’abril de 1942 – Barcelona, 30 de juliol de 2020)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *