Una esquela molt especial: Joan Gómez Vinardell, de Premià de Mar (1).

Els seguidors d’aquest Bloc coneixen la meva flaca per les esqueles que es publiquen als diaris. O, si més no, als diaris que habitualment llegeixo. Si us calen més detalls només heu de llegir la sèrie que el mes de gener passat vaig publicar aquí mateix amb el títol “El curiós món de les esqueles”. Són cinc apunts –el primer dels quals és aquest— que us aconsello que llegiu amb calma i seguits (al final de cada un trobareu l’enllaç que us porta al següent). Estic segur que el que hi explico us divertirà i fins i tot us sorprendrà.

El món de les esqueles mai no te l’acabes. Per sort i per desgràcia. Sort pels qui, tafaners de mena, anem buscant en els diaris petites perles que a la majoria de la gent els passen desapercebudes. I desgràcia, és clar, pels protagonistes de l’esquela i per l’aflicció de la gent del seu entorn, cosa que obliga a tractar el tema amb seriositat, respecte i discreció.

Ve a tomb aquest preàmbul perquè abans d’ahir, dissabte, -el dia que s’inaugurava el mes d’agost d’aquest any tan diferent a tots els altres- vaig trobar a les pàgines d’El Punt Avui i del diari Ara una esquela molt especial. Tant, que ja és una de les joies indiscutibles de la meva col·lecció. Aquesta:

(si cliqueu al damunt les imatges es faran una mica més grans)

No cal dir que el que més em va sobtar del text és el paràgraf final en el qual s’esmenta la voluntat expressa del difunt que en els actes de comiat no hi hagi cap presència de representants del Partit dels Socialistes de Premià de Mar. Una frase que fa intuir un rerefons complicat i que va activar la meva curiositat per saber-ne alguna cosa més.

Tot i que la relació de l’A. i meva amb la vila de Premià de Mar va ser força intensa entre octubre de 2013 i desembre de 2014 (vegeu aquesta carta a la meva neta i sabreu per què) he de confessar que era la primera vegada que m’arribaven notícies de Joan Gómez Vinardell. Un home que, pels indicis, ja es veu que va ser una persona singular.

Vaig posar-me en contacte, via WhatzApp, amb la M. i en J.M., uns bons amics que des de fa anys viuen a Premià (en una casa de cós!) perquè me’n fessin cinc cèntims. Els vaig enxampar de vacances per Occitània i, per tant, s’assabentaven de la defunció i del text de l’esquela a través meu. La seva resposta, però, no em va decebre gens: “Era tot un personatge. Sense en ‘Gómes’, Premià de Mar no tindria memòria.”

No es pot dir que fos un mal començament. Vaig preguntar-los si sabien els motius de la referència al Partit Socialista i la resposta va ser encara més engrescadora: “La història de Premià està recollida per en Joan. Els socialistes, especialistes a no tenir memòria, li van fer la vida impossible els anys que van governar el municipi.”

I encara: “En Joan va ser un dels creadors de L’AECC, Associació d’Estudis Científics i Culturals, una revista que en divulgava els estudis. La gran “enganxada” amb els socialistes va ser la descoberta, i destrucció posterior, d’una necrópolis romana que en Joan va mirar d’evitar de totes totes, mentre governaven ells.”

Més clar, l’aigua.

Escorcollant per la xarxa vaig trobar aquesta informació de Ràdio Premià de Mar en la que es feia una descripció de la feina que Joan Gómez havia fet per la vila i, sobretot, un video d’uns sis minuts a You Tube fet l’any 2011 pertanyent a una sèrie titulada ‘Nosaltres, els maresmencs’ i que va acompanyat d’un text molt aclaridor i de l’autoria del qual no es fa cap esment. Cosa que lamento molt. (*)

El reprodueixo tot seguit:

Joan Gómez i Vinardell, de Premià de Mar, ha fet de tot: des d’estar al capdavant del Museu d’Estampació Tèxtil fins a recollir i salvaguardar la història, activitats culturals de tota mena (ciència, art) a l’Associació d’Estudis Científics i Culturals (AECC) i la Fundació CRIT, vinculada amb el tèxtil, o la revista Sediments (joangomez.wordpress.com), que és una bona mostra d’aquesta inquietud per la cultura i el coneixement, de caràcter multidireccional. I a més de poeta i artista, gran tastaolletes com és.

Hi ha, però, una persistència en Gómez per salvar màquines del tèxtil de la desfeta, tones i tones de papers i documents vinculats a la memòria local i de retruc, comarcal i de tots plegats.

A la minisèrie documental ‘Nosaltres, els maresmencs’ ens recorda aquesta febre específica que neix en el voluntarisme i que salva les petites pàtries locals. És a dir: ara que tenim museus i xarxes organitzades amb persones al capdavant que tenen carreres i màsters, no hem d’oblidar que no fa massa anys la situació era molt més precària i que depenia de les persones que s’ho creien i que hi treballaven amb el seu esforç i voluntarisme. Són els pilars de qualsevol estructura organitzada i institucional que després s’hagi format.

En Gómez és, per tant, un maresmenc d’abans que hi hagués organització, per això avança al seu propi ritme i en molts camps alhora. Qui hagi pogut visitar el seu arxiu personal, quedarà sorprès i sobtat de l’ingent treball de documentació, endreçat i sistematitzat… i parlo de quan vaig anar-hi per primer cop, quan encara Internet no era d’ús social i extès, ja que la xarxa li ha donat noves maneres d’expandir-se, com la mateixa publicació Sediments, del paper al digital.

En Joan Gómez apareix i desapareix de la teva vida -sobretot si ets de Premià de Mar, hi vius o hi treballes-, però quan te’l trobes sempre en porta alguna de cap. A vegades es mou a distància curta i et sorprèn amb un projecte sobtat, o bé sense mostrar les cartes va treient-les de la màniga i en fa una de molt grossa de tant en tant.

Per tot això que dic, crec que estem davant d’un home que estima la cultura, i sobretot la més propera i local, i aquesta passió el fa, dia a dia, anar obrint finestres que acaben convertint-se en propostes concretes de les coses més variades i multidisciplinars. No trobaríem un sol epígraf per definir-lo perquè és moltes coses a la vegada. Ni tampoc podríem deixar d’esmentar el seu toc crític i a voltes antisistema, que el fa asseverar grans reflexions que no sempre agraden a tothom.

Des de l’època en la qual els museus eren gairebé clandestins al Maresme que fa d’activista i promotor cultural (premsa incipient inclosa) de la comarca. Des que les persones amb inquietuds dels diversos pobles es trobaven amunt i avall de la comarca per intercanviar propostes i projectes fins als temps actuals, en Joan Gómez no ha parat: formigueta cultural, home de lletres, anant a la seva, dia a dia, ve deixant-nos el seu particular llegat que entrellaça records, memòria, història i cultura, que ens recorda que aquesta comarca s’ha fet molt, sobretot, per la iniciativa voluntària i personal dels que s’ho creuen.”

A la vista d’aquests antecedents vaig decidir que agafaria la moto i faria acte de presència a l’hort de davant de Cal Calçoner per assistir a l’acte de comiat del poble a Joan Gómez amb la certesa que no perdria gens el temps. La garantia que no hi hauria paràsits –sobretot d’aquells tan indesitjables que ens varen portar el 155— va ser un altre argument que em va empényer a anar-hi per recordar els meus temps de transeünt per la vila dues o tres tardes a la setmana i per respirar aquella sensació de seguretat i fermesa que tens quan et saps envoltat de gent de bé aplegada per homenatjar una persona decent.

En el següent apunt us faré cinc cèntims de l’acte i tancaré la sèrie.

——————————————————————————————–

(*) Com que sembla que aquest apunt està sent molt llegit i escampat per la xarxa m’ha arribat la dada que aquest matí, quan l’he penjat, em faltava: el nom de l’autor del text que reprodueixo més amunt. La incògnita està ja resolta: es tracta de l’escriptor Albert Calls, nascut a Cabrera de Mar el 1966, que és, precisament, un dels dos acompanyants de Joan Gómez en el video que adjunto. L’adreça on el text està penjat des del 20 d’abril de 2011 és aquesta.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *