Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (17).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dimarts 21 de juliol de 2020 és la llibertat d’abandonar al quart capítol una sèrie de televisió que tothom glorifica. Existeix un conformisme difús, una espècie d’”efecte Potemkin”, segons el qual algunes sèries han de ser vistes i apreciades per tothom i a més a més ho hem d’escampar per Twitter mentre esperem la nova temporada. No és pas una imposició de cap crític, és una onada populista. Si no l’has vist mai tens un problema. Però si l’has començat i després l’has deixat ets un problema, un antisocial o algú que no ha entès res. O potser l’únic que diu el que pensa. Quan vaig escriure que havia deixat ‘Il cardellino’ (de Donna Tartt) a la pàgina 300 vaig rebre missatges de gent que em confessava que s’havien aturat molt abans. Ara admeto que he deixat ‘La casa di carta’ (“La casa de papel”) al tercer episodi. Em venia la claustrofòbia. Cap personatge m’era simpàtic, ni dels ostatges ni dels segrestadors (ni tan sols El Professor? Sobretot ell) ni molt menys dels policies. Ni tan sols el del bar. Potser el nòvio de Tokio, però aquest era mort abans del primer capítol. Em semblava (era) una barreja entre ‘Le Iene’ (els noms de batalla), ‘Point Break’ (les màscares) i ‘Inside Man’ (l’estratagema). I el final el veus venir d’una hora lluny. Tal com ens ensenya Sheldon Cooper, la tria d’una sèrie és una inversió: t’hi passaràs desenes d’hores, somiaràs amb alguns dels personatges. És a dir, que a la tercera cita o és amor o ho deixem córrer i ens sentim alliberats de no enamorar-nos de Billions, Babylon Berlin o Fleabag.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original).

——————————————————————————————————

La primera cosa bonica del dimecres 22 de juliol de 2020 és l’esperança. La segona és la perseverança. La tercera, la ingenuïtat. I totes aquestes coses les estem enviant ara mateix ben lluny, a Mart. Desconec qui decideix el nom de les sondes, les càpsules o els vehicles mecànics però és evident que hi ha un pla preestablert. Temps era temps es llançaven Pioners, Exploradors, Mariners; ara virtuts. Teologals o mortals. Els Emirats Àrabs acaben d’enviar cap al planeta vermell Amal (‘Hope’, Esperança). D’aquí a uns dies la Nasa enviarà Perseverança que carrega un petit helicòpter de nom Ingenuïtat. Després serà el torn dels xinesos: la seva sonda porta el nom d’un antic poema que es diu ‘Preguntes al cel’. Quines? De debò volem saber quin clima té Mart? Ens estem preparant per anar-hi? O només enviem d’avançada unes quantes maletes en l’interior de les quals encabim tot allò de bo que encara tenim i que no sabem expressar? Els aficionats a la ciència ficció coneixen el desenllaç d’aquesta història: els marcians érem nosaltres, els humans. Després de convertir el nostre planeta en un lloc impossible de viure-hi i abans que s’extingís del tot vàrem enviar cap a la llunyana Terra tres naus comandades per un pilot automàtic amb tres nadons a dintre que en transcurs del viatge varen créixer i varen aterrar ignorants de tot. Les tres naus es deien Esperança, Perseverança, Ingenuïtat. I ara el cel s’hi torna.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

——————————————————————————————————

(La sèrie continuarà)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *