Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (15).

(La sèrie comença aquí)

Si sou seguidors d’aquestes Totxanes, a la vista de l’apunt que acabo de penjar us estranyaran segurament dues coses: que últimament el meu ritme de creació de textos nous en el Bloc ha minvat; i que avui, divendres, no és el dia que habitualment ‘toca’ reproduir la tria d’articles de Gabriele Romagnoli que, des de fa uns mesos, ocupen els dissabtes.

Tinc explicació per a les dues coses.

El meu ritme de creació de nous textos ha minvat una mica des de fa uns deu dies, és cert. I no pas per raons de vacances estivals o de mandra, ben al contrari. Resulta que a finals de juny em van encarregar una feina relacionada amb la literatura d’una envergadura força notable i sobre la qual prefereixo mantenir encara discreció total. Temps hi haurà per esbombar-ho. Cosa que no treu que ara mateix, en plena fase preparatòria, passi sovint per fases de tenir més feina que temps per fer-la. La d’aquests dies en seria una.

D’altra banda, resulta que el meu admirat Romagnoli aquest setmana està ‘scatenato’ (per dir-ho amb la seva llengua). Desencadenat perquè entre dilluns i dijous ha publicat quatre articles i tots quatre m’han semblat prou bons com per traduir-los i incloure’ls en la meva selecció setmanal. Però per no fer massa feixuga la lectura he decidit repartir els quatre textos (i encara falta saber com serà el de divendres, desconegut en el moment que redacto aquest apunt) en dos dies: divendres i diumenge. Fil a l’agulla, doncs:

La primera cosa bonica del dilluns 13 de juliol de 2020 és un rètol bilingüe italià/xinès penjat en un bloc de pisos de la perifèria de Bolonya en el qual vaig créixer. Diu: “Us preguem que pengeu correctament l’auricular del porter automàtic. Hi ha qui no ho fa i això crea sovint distorsions en el servei. Gràcies”. I tot seguit la traducció al xinès: tretze caràcters repartits entre dues línies.

Això m’ha fet pensar tres coses:

1) Què dimonis fan amb el porter automàtic els veïns d’aquella casa? Són tan vells i curts de vista que no encerten a enganxar l’auricular? O potser durant el confinament, sols a casa, han agafat el costum de deixar-lo despenjat per sentir els sorolls del carrer o per parlar-se entre ells?

2) De veritat tota aquella retòrica es tradueix al xinès de manera tan succinta? Amb dues línies? Tenen potser un signe que representa “Us preguem que pengeu correctament l’auricular…”? Pot ser que a Pequin fets com aquest siguin tan habituals que han generat el signe que les defineix?

3) Es podria pensar que l’indret on va transcórrer la meva adolescència ha estat envaït. Si és així fantàstic, perquè li feia bona falta. I encara millor si, a sobre, ha esdevingut bilingüe.

He viscut a quatre ciutats estrangeres i els cartells dels edificis parlaven sempre en una sola llengua: la local. Quan era l’àrab no entenia què volien dir. Ara que el món ha canviat espero que, quan la pandèmia haurà acabat i podré escampar la boira per qualsevol indret llunyà i estranger, em trobi amb un cartell també en italià que em recordi que he de penjar correctament l’auricular, abaixar el volum i no escoltar mai més les veus inútils que vagaregen enmig del no res.

(si entreu aquí podreu veure la fotografia del rètol italià/xinès de què parla l’article. I si, a més a més, esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica podreu llegir i escoltar el text de Gabriele Romagnoli en versió original)

——————————————————————————————————

La primera cosa bonica del dimarts 14 de juliol de 2020 és la dona que ha desafiat la Covid per amor rentant plats i entrant en una cançó. La dona viu a Amèrica i està casada amb un home malalt d’Alzheimer des de fa anys. Està ingressat en una clínica i, a causa del virus, li han prohibit l’accés. Cap problema; ha trobat una altra manera d’entrar: s’ha ofert de voluntària per treballar al menjador i així almenys pot veure’l com menja. La feina que li han encarregat és la de rentar els plats però li deixen treure el cap quan el marit va a menjar. Ell no l’ha reconeguda mai, però no és pas això el que ella busca. En té prou veient-lo, mirant-se’l. El curiós d’aquesta història és que reprodueix, en femení, el text d’una cançó dels State Radio titulada ‘Mr. Larkin’. Diu: “Treballo a la cuina d’una residència de vells, ho faig el millor que puc però jo també m’estic fent vell, els plats comencen a relliscar quan els rento perquè les mans de tant en tant em tremolen. Però miri, senyor Larkin, vostè sap que la meva dona encara capta les coses. I que fa deu anys que he agafat aquesta feina per estar a prop seu. Em descompten una setmana del sou pels plats que trenco, però no em despatxen. Ella encara estreny la meva mà i jo visc per això i és per això que ella es manté encara viva”. Si escolteu la cançó veureu que és punk rock i que la dona no pot conèixer-la. No és el seu gènere. Tant se val. Ho veieu, oi? De vegades la realitat iguala la imaginació.

(si entreu aquí podreu veure la fotografia de la dona que protagonitza l’article en plena feina a la cuina. I si, a més a més, esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica podreu llegir i escoltar el text de Gabriele Romagnoli en versió original)

Aquí sota teniu el vídeo amb la cançó dels State Radio:

I aquí trobareu la lletra original de la cançó.

——————————————————————————————————

(La sèrie continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *