Ennio Morricone: un record.

El meu admirat Gabriele Romagnoli és persona sensible a la música i ho demostra de tant en tant en algun article que, de moment, guardo en un arxiu a part per dedicar-li en el seu moment l’atenció que es mereix. Avui, però, l’actualitat m’empeny a reproduir el seu article de recordatori al compositor Ennio Morricone publicat avui mateix a la seva secció ‘La prima cosa bella’.

La primera cosa bonica d’avui, dimarts 7 de juliol de 2020, és “scion scion”, la música que Ennio Morricone va crear per pronunciar el nom d’un home, l’heroi més desarrelat que s’ha vist mai en un western. El Mestre tenia raó: ha escrit la banda sonora de les nostres vides. Tenia deu anys quan vaig anar a veure amb mon pare ‘Giù la testa’‘Abaixa el cap, maleït’ (vegeu aquí). Jo estava fart de pel·lícules de cowboys i d’indis i no parava d’emprenyar perquè el que volia veure era ‘Indagine su un cittadino al di sopra di ogni sospetto’ ‘Investigació sobre un ciutadà’ (vegeu aquí). Mon pare, però, insistia que era massa petit i així, sense ni imaginar-s’ho, em va arrossegar cap al somni d’exportar la revolució gràcies a aquell irlandès desembarcat a Mèxic amb el rostre de James Coburn que havia acabat creient només en la dinamita i que va viure -i morir- amb les explosions. Quan algú li preguntava com es deia responia: ‘Sean, John’, que es va convertir en la tonada ‘Sean Sean’, però que per a tothom entre els deu i els noranta-un anys va ser ‘Scion Scion’. Cordes, vent, percussions, el xiulet, el cor que repeteix el nom i un minut després una veu de dona, la deessa del final, que l’acompanya suaument cap a un destí èpic: l’última cigarreta, l’última explosió. Tot seguit la música baixa i el cor repeteix, gairebé, com un anunci: “Scion scion, Scion scion”. Tota una vida que s’esmuny darrere d’un nom, d’unes notes, però que mentre sonava ens transportava a un altre món.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

Vegeu i escolteu aquí el tema de Morricone al qual fa referència l’article de Gabriele Romagnoli:

I aquí us reprodueixo el que vaig escriure en aquest Bloc fa quatre anys a propòsit d’un dels moments musicals més inspirats que deven al talent del mestre Morricone que ahir es va morir:

“Una altra escena inoblidable del cinema dels nostres anys. Molt en la línia de la que us vaig destacar setmanes enrere (aquesta). És la seqüència final de “Cinema Paradiso”, una pel·lícula de Giuseppe Tornatore rodada el 1988 i a la qual, francament, no li calen gaires presentacions.

Deixeu-vos emportar per la música d’Ennio Morricone i per les imatges que l’acompanyen: viureu dos minuts que valen molt la pena (vegeu-les aquí i també aquí). De fet, des que la vaig veure per primera vegada no m’he tret del cap la idea que Tornatore va escriure “Cinema Paradiso” amb la intenció de muntar un artefacte cinematogràfic que donés sentit precisament a aquest final.

Potser m’erro, però m’agrada pensar-ho…”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *