“Populisme congènit”, un article de Xavier Roig molt recomanable.

Un altre article del meu admirat Xavier Roig publicat al diari Ara que em sembla digne de remarca. Hi podeu accedir a través d’aquest enllaç o llegir-lo directament aquí sota, que l’he reproduït.

Com faig de vegades, m’he permès remarcar en color vermell algunes frases que em semblen significatives.

Populisme congènit

Xavier Roig (diari Ara del divendres 19 de juny de 2020)

L’altre dia estava mirant un programa que fan a La 2 sobre gastronomia i viatges. La presentadora visitava Andalusia amb un individu local de Sevilla que la guiava per anar de tapes. De sobte, tot satisfet, un dels que xerraven amb la presentadora va i expel·leix: “¡Aquí no hay crisis!” Atenció, perquè el programa estava enregistrat l’any 2009. Es una sèrie internacional que es difon per diverses televisions internacionals, sobretot europees.

Ara Espanya passa per l’enèsima crisi greu. De les petites no en som conscients perquè són permanents i ens hi hem anat acostumant. Espanya està de crisi constant amb algunes puntes d’episodis aguts com el provocat per la covid-19. Espanya ha de ser ajudada de manera sostinguda, i el que succeeix és que els ajuts arriben en paquets, com la paga mensual, que ens auxilien per aguantar fins a la següent punta de necessitat. Espanya viu permanentment del subsidi perquè, senzillament, gasta més del que produeix. Però, tot això, ningú ens ho explica.

No ens ho expliquen els polítics europeus perquè, encara que ens soni estrany, són proeuropeus i bastant educats. I perquè Espanya és un mercat consumidor important de 47 milions d’habitants i els subsidis, que periòdicament ens han de passar, són una mena de mordida per poder comercialitzar els seus productes en territori espanyol. Esclar que, a voltes, a algú se li emplenen els nassos i deixa anar quatre veritats, com a voltes fan els neerlandesos i altres cosins germans seus.

I tampoc ens expliquen la realitat els polítics locals. Convindria que comencéssim a entendre que si Espanya va malament és perquè hem tingut i tenim (cada cop més) uns polítics tan incompetents com populistes. Vox no és assimilable a cap dels partits d’extrema dreta europeus, que aglutinen el populisme. Vox no és un partit populista, no s’enganyin. Vox és neofranquista (ergo, neofeixista), que és molt diferent. Els populistes són tots els altres. El populisme consisteix en dir que Espanya és un gran país europeu i que l’estructura econòmica que té implantada és bona. I en anar aprovant lleis econòmicament insostenibles. Ningú ens explica, per exemple, que els ERTO i altres subsidis generats per la pandèmia no es despatxen perquè, simplement, l’Estat no té diners. Per això no es perdonen les quotes d’autònom, ni s’endarrereixen els impostos, etc. L’Estat –tots nosaltres– malgasta i no té ni cinc de calaix. Vivim per sobre de les nostres possibilitats. Ara bé, quin partit té el valor d’explicar-ho?

Fa anys es va aprovar una llei de dependència que no s’ha pogut aplicar mai perquè no hi havia pressupost. Ara s’acaben d’aprovar lleis com la reducció de taxes universitàries. O la famosa de l’ingrés mínim vital sense cap vot en contra (fins i tot Vox s’hi ha abstingut). Cap partit ha tingut prou coratge per explicar que sense una reforma en profunditat del finançament de totes les prestacions econòmiques de totes les administracions públiques, aquesta darrera llei és una barbaritat. És un acte de populisme abjecte practicat per tot l’espectre polític espanyol –que, només faltaria, inclou el català.

La societat espanyola –que, insisteixo, inclou la catalana– viu per sobre de les seves possibilitats. Els serveis socials de què gaudim no tenen la dimensió de la nostra petita butxaca. Són un luxe. No es poden mantenir amb el que produïm i recaptem. Cap país europeu té lleis d’ajudes tan inconscients com les existents i les aprovades darrerament. Tenim una sanitat molt per sobre del que ens podem permetre –la meva tieta de França paga el 30% del cost de la visita al metge, i una cosa similar passa en països tan dispars com Alemanya o Portugal–. Una sanitat que no ens dona la gana de cofinançar i de la qual, siguem clars, s’abusa. ¿I què me’n diuen de les escoles i centres d’assistència primària en petits pobles que països rics com Alemanya, Suïssa o França no es permeten? A tots aquests països –als quals, amb el nostre comportament i aires de modernitat progressista, insultem quotidianament– ara els demanarem que ens ajudin. Tot això els nostres polítics no ens ho expliquen perquè Espanya és un país educat en el populisme –on es pensen que va adquirir aquest vici Llatinoamèrica?

De tota l’eurozona, Espanya serà el membre que més ajudes requerirà per càpita. Mentrestant, a Catalunya, amb un 11% d’atur abans de la covid-19, cridem temporers per collir fruita. Vostès creuen que això és normal? Les esperpèntiques comissions de “reconstrucció” no tindran empresaris al capdavant –com han fet països del nostre entorn– perquè no es volen solucions que no agradin. I aquest és el nostre permanent drama: una societat malcriada per l’engany. “¡Aquí no hay crisis!”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *