Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 de juny de 2020
0 comentaris

El virus i l’italià (i 9).

(La sèrie comença aquí)

Acabava l’anterior apunt (aquest) anunciant que, amb aquest que ara llegiu, tancaria definitivament la sèrie que he dedicat a explicar de manera detallada la nostra relació (de l’A. i meva) amb el paisatge, la llengua, l’art i la cultura d’Itàlia tot aprofitant el pretext del virus i els seus estralls. Un pretext que -obligant-nos al confinament domiciliari; i amb més rigor nosaltres, que ja som vellets- m’ha permès volar sense moure el cul de la cadira i, alhora, mantenir-me sanament allunyat de la pantalla del televisor.

Crec que soc una persona bastant metòdica i com que tres mesos donen per a molt, des del primer moment em vaig proposar de seguir unes quantes rutines diàries que m’ajudessin a superar la situació i a treure’n el màxim de profit d’aquell temps que de manera tan imprevista tenia a la meva disposició. Un temps, diguem-ho tot, que en època normal té unes franges dedicades a la nostra neta però que ateses les circumstàncies sanitàries han quedat, ai las, reduïdes al zero més absolut.

Ja ho he escrit aquí mateix en altres ocasions, però crec que val la pena recordar una vegada més un ‘petit detall’ que considero que és important de cara a entendre millor el que tot seguit explicaré. Em refereixo als horaris que des de fa molts anys seguim a casa i que, per abreujar, resumiré dient que a dos quarts de set del matí ja estem llevats i en plena forma i que a les onze de la nit ja estem dormint o ben a punt. Dit d’una altra manera: més o menys fem les hores, però amb un cert decalatge en relació als hàbits de la majoria de la gent.

Així doncs, quan de bon matí, fresc com una rosa, em poso davant de l’ordinador la meva ruta de consultes a diverses pàgines web és aquesta: Vilaweb, El Punt Avui, diari Ara, La Vanguardia española, Núvol, TV3 a la carta, El Temps de les Arts i la pàgina del’Esbart Català de Dansaires que cada dia penja una esplèndida selecció de textos del Baró de Maldà (vaig explicar-ho aquí, recordeu?). També faig una ullada a les entitats on hi tenim els cèntims per estar al cas de les novetats que hi pugui haver.

Pel que fa a les xarxes socials entro -i si s’escau hi escric- als meus comptes de WhatsAppTwitter i Facebook. A més a més, si hi ha cap apunt nou entro també en el Bloc i poso en marxa la sub-rutina corresponent: retoc del text si cal (que –vegeu aquí– gairebé sempre cal), transformació al format pdf, impressió en paper per guardar-lo en el corresponent arxivador (sí, sí: d’aquells de dues anelles com a precaució per si resulta que algun dia tot això d’Internet se’n va a fer punyetes) i difusió de l’enllaç per les tres xarxes socials que més amunt he explicat que freqüento.

Com no podia ser altrament, consulto també el correu que ha arribat al llarg de la nit i és a partir d’aquest moment quan s’activa la fase italiana del matí. Generalment m’esperen dos correus del diari La Repubblica i un altre de la pàgina ‘Una parola al giorno’ (aquesta). En els correus que m’envia el diari hi ha enllaços als articles més interessant del dia i, sobretot, a la secció ‘La prima cosa bella’ del meu admirat Gabriele Romagnoli. Pel que fa a ‘Una parola al giorno’ he de dir que és un descobriment de no fa gaire i que, per entendre’ns, és la versió italiana de l’imprescindible ‘Rodamots‘ (aquest), dos productes summament útils i tallats pel mateix patró i sobre els quals diré -per posar a cadascú en el seu lloc- que l’italià funciona des de l’any 2010 i el català des de 1999. Punt.

El Romagnoli i altres articles que eventualment em puguin interessar els imprimeixo i tot seguit em poso a traduir-los amb l’ajut d’unes quantes eines que complementen les limitacions de la meva condició d’amateur i d’autodidacte: aquest traductor en línia que, tot i no tenir el català –i, doncs, haver de fer-lo servir amb la llengua del 155–, em resulta d’una extraordinària utilitat i els diccionaris Italià-Català i Català-Italià de l’Enciclopèdia i Il nuovo Devoto-Oli, ambdós de paper.

Aquest intensiu començament italià del dia el remato actualitzant un document Word on vaig fent llista amb les paraules noves que vaig trobant per fer-ne un repàs de tant en tant. Després –al migdia o a la tarda, depèn– complemento la immersió en el registre periodístic de La Repubblica amb el registre literari que trobo en les lectures en paral·lel de llibres que tinc en les dues llengües. Així han anat caient la ‘Crònica familiar’, de Vasco Pratolini (una meravella), la ‘Conversa a Sicília’, d’Elio Vittorini, i des de fa dos dies he començat ‘El nom de la rosa’, d’Umberto Eco, en una edició (aquesta) que acaba de sortir a Itàlia per commemorar els quaranta anys (1980) de la publicació de la novel·la i que inclou, per una banda un munt de dibuixos i esquemes preparatoris fets pel mateix Eco, i per l’altra, les ‘Postil·les al Nom de la Rosa’ editades el 1983. La novel·la, no cal dir-ho, l’he llegida unes quantes vegades des que va sortir però mai combinant el català amb l’italià original. Coses del virus…

Combino tot això amb alguna passejada en les franges horàries autoritzades per no fer enfadar gaire als pesats dels meus metges, amb la compra i lectura en paper del Punt Avui i l’Ara, amb la resolució de l’encreuat i del Sudoku fàcil del diari Ara, amb la redacció d’apunts pel Bloc i amb algun article que de tant en tant em demanen els bons amics de Vilaweb. I ho deixo aquí per no fatigar més el lector.

No cal ser gaire perspicaç per entendre que una activitat tan intensa com aquesta té un preu molt clar (i que no em reca gens de pagar-lo): no perdre ni un minut davant de la pantalla del televisor. Ni per veure els telenotícies, ni per veure pel·lícules o sèries, ni -encara menys- programes de debat o concursos. Tret d’alguna estona mentre dinem o sopem, el meu consum de televisió és, doncs, zero. I pel que fa a pel·lícules en DVD des que va començar el confinament n’he vist quatre: ‘Joker’, la dels coreans que va guanyar tants Òscars, l’última de Tarantino (que ja havia vist al cine però que he repetit perquè m’interessava seguir amb detall la banda sonora) i aquella meravella a la qual de tant en tant torno que és ‘La grande bellezza’, de Paolo Sorrentino.

En un programa diari tan peculiar com aquest hi ha un ingredient que considero fonamental i sense el qual tot el muntatge trontollaria: la paciència i comprensió de la persona amb qui comparteixo vida i confinament. Sense l’A. tot això dificilment aniria d’aquesta manera i, per tant, arribat al final de la sèrie no se m’acut millor manera per tancar-la que agraint-li això que he esmentat fa un moment: la infinita paciència i comprensió que té amb mi i les meves rareses.

És a dir, l’estimació.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!