“Aquest missatge s’ha suprimit”.

No sé si us passa a vosaltres, però tinc la impressió que aquests dies en què la gent passa forçosament moltes hores reclosa a casa davant de l’ordinador ha augmentat significativament el nombre de missatges que van i venen per la xarxa i, amb lògica proporcionalitat, també els que acaben desapareixent sota aquella espècie de làpida dels nous temps que diu ‘Aquest missatge s’ha suprimit’, únic testimoni que quedarà de la seva existència a la pantalla.

Una existència que en la gran majoria dels casos és fugaç. Ho dic per experiència doble: de persona que en més d’una ocasió s’ha adonat que el missatge que acabava d’enviar l’havia adreçat a un grup de WhatzApp equivocat i ho corregeix de seguida; i la de persona que de cop i volta veu sorgir a la pantalla una imatge o un text que pocs segons després –i sempre, ai las, abans de capir-ne del tot el significat– desapareix deixant-me amb un pam de nas.

¿Què hi deuria haver en aquella fotografia que tot just he pogut entrellucar? ¿O en aquella frase no gaire llarga i presidida per una errada de picatge en la primera paraula que ha concentrat el meu interès unes dècimes de segon, massa per poder llegir la resta de la peça abans de veure com l’emissor me la pispava i l’abocava a la paperera còsmica, al silenci del no-res?

D’aquesta tafaneria per les idees que en el transcurs d’un procés de presa de decisions es van perdent pel camí en parlava la setmana passada Gabriele Romagnoli en un dels articles de la seva secció ‘La prima cosa bella’  que finalment no vaig triar pel resum que cada dissabte faig aquí mateix (vegeu-ne aquí l’últim) bàsicament perquè hi ha un parell o tres de línies en les que fa servir uns quants sobreentesos i frases posades entre cometes força complicades de negociar per a un traductor amateur i autodidacte com jo.

Tanmateix, quan se m’ha acudit d’escriure sobre els missatges que desapareixen m’he adonat que les paraules de Romagnoli em servirien d’il·lustració. I així, per tant, m’he decidit.

Aquí teniu l’article. Va amb uns quants annexos al final que crec que us seran útils per copsar-ne completament el significat i que d’alguna manera compensaran el petit buit (…) que queda entremig sense traduir:

La primera cosa bonica del dilluns 25 de maig de 2020 són els ‘Trascurabili momenti’ (‘Moments de felicitat inadvertida’) de Francesco Piccolo. Aquells que, gairebé de cua d’ull, els perceps quan ja han passat i et preguntes: ¿com és? No conec ningú tan adient com Francesco Piccolo per atrapar-los, i mai com en aquest tercer volum de la sèrie que li acaba d’editar Einaudi.

Confesso que amb en Francesco ens coneixem i que havíem coincidit sovint. Feia temps, però, que no en sabia res. Fins ara, que he tornat a sentir la seva veu en aquest llibre que és un antídot contra el virus i contra tots els llibres sobre el virus que vindran. Aconsello que el llegiu a casa i sols, perquè riure a casa quan no hi ha ningú més també és un moment de felicitat inadvertida.

(…)

Piccolo explica que el seu fill li va fer veure ‘Transformers 4’, una història de camions que es transformen en monstres. ¿Com és? Potser a ‘Transformers 1’ s’explica. És un detall que caldria buscar en alguna reunió dels guionistes quan havien de decidir quina pel·lícula farien. Es llancen idees. La majoria són absurdes i es descarten… fins que n’arriba una de sensata i es desenvolupa.

Ara bé, el dia que varen decidir que treballarien amb ‘camions que es transformen en monstres’, ¿com eren les altres idees? Des de sempre m’han obsedit les propostes descartades. ¿A qui van descartar els del ‘’Moviment 5 Estrelles’ abans de triar els seus ministres? ¿Quina idea per a un espot va ser considerada pitjor que la de la ‘ragazza plin plin’? (*) ¿Amb qui festejava Marylin la nit en la qual -tal com assegurava el mateix interessat- va dormir amb Carlo Croccolo? (**)

(L’article en versió original el podeu llegir i escoltar aquí)

(*) Aquí trobareu d’on ve això de la ‘ragazza plin plin’

I aquí ho podeu veure amb els vostres propis ulls:

(**)  Pel que fa a l’afer de l’actor Carlo Croccolo amb Marilyn em remeto al que trobareu aquí.

Afegeix un comentari